Perrita hallada

La perdí en Girona en el mes de Octubre, cerca de Sant Martí de Llémena, el año 2007.
La encontré por la misma zona, en febrero del 2008, bien cuidada y feliz.

Volvió conmigo, y se hizo el silencio en la jungla. Ahora vive feliz por las montañas de Prades, con un perro adolescente que la adora y dos gatos a los que no hace caso. Es una superviviente.

CultClasHa2

1. En els versos de l’epigrama ja es troben ben reflectides dues de les principals característiques de Cal.límac: odi als poemes llargs i preferència per allò que no és del gust de tot el món, per allò una mica selecte, una mica diferent, referit a allò que és culte, erudit, delicat, de gust d’una minoria. Cal.límac va dedicar la seva vida als llibres de manera literal, doncs va catalogar tots els llibres de la Biblioteca d’Alexandria. Poeta de gustos refinats, va manifestar en moltes ocasions el seu gust per la poesia de petites dimensions, “libro grande, desgracia grande[1]”. Va rebre abundants crítiques per no ésser capaç d’escriure un poema èpic llarg, al que va respondre que el Deu Apol·lo li havia encomanat “cultivar una Musa limitada y hollar en un sendero aún no hollado”. Aquestes dues característiques es reprenen en els versos de l’Himne a Apol·lo: poemes cultes i curts en contraposició amb “cantar com la mar” i la corrent de l’Èufrates. També s’hi troba un d’al·legat a la llibertat creadora del poeta, l’Enveja ataca però el Deu reivindica la seva inventiva, les seves fonts d’inspiració, que són d’aigua destil·lada, acimada, escassa...
I en el conjunt dels versos es pot veure la quarta característica de Cal·límac: la coherència. Qui ama l’erudició no pot veure mes que d’una font sagrada, inspirar-se en els deus justos, avorrir el que és comú.

2. Segons el nostre punt de vista, segons el que nosaltres considerem exactesa, Tucídides es troba molt per sobre d’ Herodot. Aquest escrivia en les seves cròniques de viatges d’una manera superficial (basat en el que veia i el que li explicava la gent) i èpica, on els homes realitzen tasques extraordinàries i els deus s’hi troben presents. L’objectiu dels seus escrits no era arribar a comprendre, si no el gust per narrar. El cas de Tucídides és diferent, molt més acord amb el nostre concepte de rigor històric. Es centra en un episodi molt concret, la guerra del Peloponès, en el que ell va prendre part i que li va condemnar a l’exili. Els seus anys d’exili en contacte amb altres pobles, especialment Esparta, que li permet distanciar-se de les seves arrels ateneses per a analitzar, en un esforç de subjectivitat, l’episodi històric. Vol ser exacte, objectiu, racional i didàctic, ja que el coneixement del passat serviria de guia per al futur. Inclou dues novetats més: ús del temps rectilini i progressiu, inclou una explicació del temps anterior, del que hi havia abans del començament del relat en si, i l’inclusió de diàlegs, discursos contraposats en forma de parelles, on es mantenen punts de vista diferents que serveixen com a anàlisi del fets, ajuden a entendre’ls. Es considera que el seu relat és la primera historia realment política.

3. El rol de la dona, en la Antigua Grècia, es pot resumir en boca d’Aristotil, qui considerava la dona matèria, front al home que és esperit, de manera que ella està exclosa del Logos, raó que justifica la seva discriminació en la societat.
Encara que els mites grecs parlen de societats matriarcals, com les Amazones o Lemnies, però la realitat de la dona grega, i en concret d’Atenes, és que aquesta no es considerava ciutadana, de manera que no podia participar en la vida política ni pública. Totalment sotmesa a un home (pare, marit, fill...) la seva llibertat de moviments reduïda i confinada a la llar, no sembla que la seva situació variés gaire al llarg de la historia de la Grècia clàssica. Els testimonis que ens han arribat són escrits per homes, i no són generalitzables a tots els indrets ni períodes (a Esparta, per exemple, sembla que la dona gaudia d’una mica més de llibertat). Tampoc no podem saber fins quin punt elles hi estaven d’acord.
Hi ha algunes excepcions, com el cas de les hetairai, i dintre d’aquestes, algunes com Aspasia, de Pericles, va influir bastant en ell i la seva manera de governar. Elles eren les úniques amb accés a l’ensenyament.
Respecte a Medea, en la seva tragèdia es poden efectivament veure reflectits alguns dels trets assenyalats, però avant s’ha de considerar el fet de que en el teatre grec, sovint es produeix una “inversió” dels rols, per a entreteniment de l’espectador. Per exemple, en l’Agamenó d’Esquil, Clitemnestra governa casa seva com un home, sense el seu marit, i al seu retorn, conspira per a matar-lo. En el cas de Medea també es poden observar uns trets, en el seu comportament vers Jason abans del seu repudi, i la seva terrible revenja. Abans del repudi, tal i com explica Apoloni de Rodes[2], Medea és amiga de Jason, esta enamorada d’ell, viatja amb ell, participa en les seves gestes i arriba a matar al seu germà per ajudar-lo. No és una imatge de dóna que lligui massa amb la tradicional de la dona grega. Un cop ha estat rebutjada per Jason, llavors es troba totalment desprotegida i mal vista, per ser dóna, estrangera, repudiada, exiliada i temuda, doncs hom parlava els seus coneixements de bruixeria. En el seu cas, no pot demanar ajut a ningú, doncs no hi ha cap home que la pugui, o vullgui, ajudar, i és finalment amb un home que troba el seu lloc quan fuig a Atenes. La seva revenja, que duu a terme a la fi sense sentiments humans, com una força bàrbara de la natura, és molt meditada. Dubta molt, sobretot pel que fa a l’assassinat dels seus fills, doncs sap que és el pitjor càstig per a un grec, perdre la seva descendència, però són també els seus fills. I duu a terme el seu propòsit, com un home i no pas segons la imatge de la dona grega sotmesa i a la seva llar. Fuig, viatja, i aconsegueix un altre home, una altra vida, sense que el fet d’haver estat repudiada i el seu terrible crim semblin inconvenients.
Llavors, encara que es poden reconèixer certs trets dels esmentats, Medea és una heroïna atemporal, les seves accions són tan vàlides per a impressionar al públic grec de l’antiguitat com a l’actual. I encara que és un pecat comparar-ho, la Eulàlia de Nissaga de poder no és més que una Medea a la catalana.

4. Oratòria judicial o forense: En el enraonament per a defendre o condemnar una causa, es pot recórrer al càlcul de possibilitats: “Es evidente que soy débil de cuerpo, mientras que él es fuerte; por ello no es natural que me haya atrevido a agredirle”[3], a la pietat: "Viejo, en el exilio, rechazado, mendigaré mi pan en una tierra extra­ña"[4] , i per suposat a guanyar el favor del tribunal: “No es que yo desease evitar un juicio ante vuestra democracia y, des­de luego, podría confiar por entero en vosotros sin tener en mientes el juramento que habéis prestado”[5]. Andòcids juga amb innocència i candor, en el seu judici pel cas dels Hermes mutilats, explicant l’origen de seu coneixement del cas per part dels seus veïns: “Andócides, el asunto está acabado y nosotros lo hemos hecho. Si tienes a bien estarte quieto y callado, tendrás nuestra amistad como antes. Si no, nuestra enemistad será mucho ma­yor que cualquier nueva amistad que hagas al delatarnos [6]”, però si era necessari, recorrien als insults directes: “Me da vergüenza hablar de Hipérbolo, cuando su padre, un estigmatizado, todavía es esclavo público en la fábrica de moneda, y él es un bárbaro extranjero fabricante de lámpa­ras[7]”

Oratòria política o deliberativa: es tracta de proposar, referit al futur, davant d’una assemblea que acceptarà o rebutjarà. Aquí es on s’esposen els grans ideals grecs. Demostenes, per exemple, defensa l’educació: “De la misma manera que deben ser las más fuertes las partes inferiores de una nave, de una casa y de todas las cosas de esta índole, así también es conveniente que los principios y las bases de la política sean verdaderos y justos[8]” o a la seva estimada Atenes: “Que nunca, ¡oh! dioses todos, ninguno de vosotros les con­ceda el cumplimiento de ese deseo. Antes bien, infundidles mejor reflexión y mejor propósito, y si no tienen remedio, ani­quiladles por completo a ellos solos por tierra y mar, y al resto, a nosotros, garantizadnos la más rápida liberación de los temores que penden sobre nosotros y la seguridad de la salvación[9].” Esquines defensa la pau i una estratègia política: Reconozco haber aconsejado al pueblo reconciliarse con Filipo y a hacer esa paz que tú ahora consideras vergonzosa cuando jamás cogiste las armas, y que yo afirmo que es mu­cho más honorable que la guerra” [10]

Oratòria epidíctica o de exhibició: inclou discursos panegírics (festivals) i oracions fúnebres: Por eso, aunque han muerto, no ha muerto con ellos nues­tra añoranza, sino que inmortal en no inmortales cuerpos vive cuando han muerto[11]. O com aquest altre, de Lisies[12], dedicat a les Amazones: “Existieron en tiempos las Amazonas, hijas de Ares, que vivían junto al río ingente gloria de este país, tomaron consigo a los más belicosos de entre los pueblos y, con grandes esperanzas de obtener alta reputación, emprendieron una expedición contra esta ciudad; pero, al tropezar con guerreros valerosos, sus almas se igualaron con sus sexos, adquirieron fama opuesta a la precedente y se revelaron como mujeres, más aún que por sus cuerpos, por los peligros en que se vieron. Y son las únicas a quienes no les fue dado el aprender de los fracasos con el fin de conducirse mejor en lo sucesivo, ni tampoco el regresar a sus casas para anunciar su desdicha y el valor de nuestros antepasados; pues al morir allí mismo, y pagar así la pena de su insensatez, hicieron inmortal, gracias al valor, la fama de nuestra ciudad y, en cambio, por la calamidad aquí sufrida, sumieron en la oscuridad a su patria. Y así aquellas, por apetecer injustamente la tierra ajena, perdieron justamente la suya”

5. Les principals formes de govern són la monarquia i tirania, l’aristocràcia i la democràcia, segons si el poder es trobava en mans d’una persona, un grup o el poble, representat per un grup.
La monarquia, sembla ser la primera forma de govern que hi trobem: el poder en mans d’uns nobles, basileis, rics i poderosos, en la que el poder passa de pares a fills, noblesa hereditària. En Atenes, per exemple, eren els nobles terratinents la classe dirigent, il·lustres pels seu naixement, riquesa i valors personals. Van governar la ciutat mitjançant un consell, l’Aeropag, d’autoritat inapel·lable. Al llarg del segle VIII ane la societat grega es va transformar, i va ser la riquesa, i no pas el naixement, el criteri de poder d’aquesta manera, els consells de govern de les polis es van reorganitzar, fins que els no nobles assoliren el mateix poder que aquests. Aquesta monarquia, sovint va donar l’oligarquia, però va romandre durant molt de temps en algunes zones com Esparta i Tesalia. Dos autors van parlar de l’aristocracia: Teognis de Mègara, mostra la preocupació dels monarques en veure la gradual adquisició de poder dels no nobles, i la ruptura social conseqüent; per altra banda, Píndaro reflecteix alguns dels ideals de vida aristocràtica.
L’oligarquia era la limitació del poder polític en unes poques famílies, els oligarques, normalment amb grans fortunes i membres de les antigues famílies nobles. Segons Aristòtil, en la seva “Política”, hi havien dos tipus principals d’oligarquies: aquelles on els oligarques tenien la possessió de la major part de les terres, i segons aquest poder governaven i aquelles en les que aquesta condició no era necessaria, i es tractava d’un grup de persones, amb els mateixos drets polítics. En aquest segon cas, sembla que només uns eren els triats per a les altes magistratures. A llarg del segle V ane, l’influencia d’Atenes va fer que sorgisen formes de govern democràtiques, però l’oligarquia va continuar, en alguns llocs com Corinto i Tebes.
Un tirà es considerava al monarca absolut que es feia amb el poder de manera il·legal. Durant els segles VII VI ane hi van haver molts, generalment membres de l’oligarquia governant que havien fet la revolta popular contra el govern, traint per tant la seva pròpia família. De manera que en un principi la paraula “tirà” no tenia les connotacions negatives d’ara, donat que el tirà es preocupava pel demos, pel nivell cultural de les seves ciutats, per embellir-les... Aquestes tiranies duraven, com a molt, dues generacions. Entre els tirans més coneguts es troben Fidó, Polícrates, Periandre...
I per últim, la democràcia, que en l’Antiga Grècia era entesa com el govern del poble, del demos, mitjançant el vot dels ciutadans homes. A Atenes, va ser establerta per Clistenes en el any 508 ane, i va romandre fins al 322 ane, quan va ser conquerida per Macedònia. En la democracia, les decisions es prenien pel vot majoritari d’una assemblea directa de ciutadans, ecclesia. Les seves decisions eren executades per un consell, boule, i per uns funcionaris triats per sorteig. Per Efialtes i Pericles es va introduir la democràcia radical, complerta, de manera que tots els càrrecs es triaven per sorteig, excepte aquells on era necessària una formació concreta, com els militars. La duració d’aquests càrecs era, en general, breu, i no es podia repetir. Els funcionaris havien de pasar un examen de capacitació, i donar comptes al final del període. Respecte als tribunals de justicia, es presentaven els problemes davant de jurats triats per sorteig. L’estat pagava a qui, per la seva manca d’argent, no podia complir les seves obligacions civils, com el servei judicial.
Molts van ser els que van parlar sobre la democràcia, sistema que es va acabar imposant a tota Grècia. Però en concret, Aristòtil va escriure sobre política 8 llibres, defensant que és que la monarquia és el millor sistema de govern, sempre que el monarca, o oligarques, siguen uns erudits, uns virtuosos. Reconeix les dificultats d’aquest sistema, i acaba acceptant la democràcia limitada com a sistema que millor s’adapta a la Grècia del seu temps.

6. Encara que el Laoocont és principalment conegut per aquesta representació, aquest príncep trojà apareix en un episodi de l’Odissea, en el del famós cavall de fusta. Laocont, sacerdot d’Apol·lo, va advertir als trojans dels perills que hi havia, però la seva mort, i dels seus fills, per les dues serpents tot just desprès de la seva predicció es va considerar com a càstig per la seva impietat, i ningú li va fer cas.
L’època hel·lenística és la de barroc i decadència de la cultura i art grecs. El fris de l’altar de Zeus a Pèrgam i el Laoocont són dues de les obres que es solen considerar més representatives de les característiques de l’època: superposició de diferents parts del cos, lluita, moviments violents i dramàtics, anatomia ben reflectida, amb els músculs en tensió, expressió de dolor... Respecte al tema, aquí es representen dos nens, i a l’època també ancians, que no s’havia donat mai abans. S’abandona, doncs, la representació únicament de deus o herois, guerrers o muses, i es representen persones de totes les edats i tots els estrats socials, trobant ara el gust més aviat al naturalisme que a la perfecció i harmonia.

7. La colonització grega:

La colonització grega va estar motivada per la manca de terra disponible a Grècia i la fam i pobresa derivades. També per qüestions polítiques, especialment en les polis de govern aristocràtic, opressor, i per a assentar les bases de nous mercats i rutes comercials. Les colònies eren normalment un estat sobirà independent de la polis d'origen, encara que els llaços entre ambdues eren forts.



8. Formes de govern:
Esparta: El seu origen es troba al segle X ane, com una agrupació d’aldees dories unificades sota una entitat política: dues famílies reals. De cadascuna provenia un dels dos reis hereditaris que governaven conjuntament. Al anar guanyant terres i poder, aquest sistema va esdevindre una rígida oligarquia, amb el poder en mans dels èforos (magistrats) i la gerusia (els dos reis i 28 membres, de més de 60 anys i de caràcter vitalici). Ells formaven la màxima entitat judicial. L’assemblea estava formada per tots els ciutadans de més de 30 anys, que eren el òrgan consultiu, sense autoritat real però que devia ratificar la declaració de guerra.
A partir del segle VII va començar el procés d’austeritat militar pel que es coneix. Abans d’enfermar-se en ella mateix, Esparta era una polis amb una activitat normal en la vida de Grècia, la seva art e indústries molt desenvolupades i famosa per la seva lírica coral. Poc a poc es va convertir en un estat tancat, famós per la seva austeritat i disciplina militar, pel seu laconisme (de Laconia, el nom grec per a Esparta). L’organització social era bastant diferent a la de la resta de Grècia, des del moment del naixement d’un enfant (que tenia que superar l’escrutini i l’acceptació dels vells de la família), la seva incorporació al servei militar a l’edat de 7 anys i la seva plena ciutadania, a l’edat de 30 anys. Les dones rebien també una educació militar compaginada amb la música i la dansa, i sembla que eren més lliures que a la resta de Grècia: s’esperava d’elles cert interès pels assumptes d’estat.
Atenes: En el seu origen, Atenes estava governada per reis, com en la majoria de polis. Es considera l’últim rei Codro, després d’ell els arconts electes[13], amb els que va esdevindre una monarquia: tres triats entre l’aristocràcia, en principi per 10 anys però a partir del 683 ane per un any. Un dels arconts era el basilei, el rei, amb funcions religioses. El segon presidia el consell de l’Aèropag, i el tercer dirigia l’exèrcit. El poder dels aristòcrates va continuar fins al 594 ane, amb la reforma de Soló. Malgrat aquesta reforma, els tirans van pendre el poder a mitjans del segle VI, i van romandre-hi fins al 510 ane. Durant aquests anys, la ciutat va prosperar moltísim a nivell cultural i material, però el fi dels tirans va suposar el començament de la veritable democràcia.
Micenes: en ella va romandre la monarquia fins a la destrucció de la cultura micènica, cap al 1200 ane. Micenes, Pilos i altres ciutats del sud de Grècia es van cremar, i els intents de recuperació d’elles van ser aturats per la destrucció de les ciutats.
Creta: exactament igual, va romandre monarquia fins a la seva destrucció per part dels romans a l’any 68-67 ane.
9. Suposo que els personatges personificats fa referència a la Força i la Violència, i exclou als deus i personatges mítics. La Força i la Violència apareixen només en els primers versos de la tragèdia, i són la representació de Zeus, qui castiga a Prometeu, però també són la consciència política d’Hefest. És a dir, Hefest es “germà” de Prometeu[14], tots dos són éssers immortals i el primer ha d’obeir l’ordre de Zeus, però sense estar-hi d’acord, trist i dolgut[15] per haver d’emmanillar-lo, amb les seves mans i les seves eines. La Força i la Violència li van recordant quina és la seva tasca[16], i li obliguen a continuar, li exhorten[17], li enraonen i convencen cada cop que Hefest dubta. He parlat en plural i les he incloses a totes dues, però realment La Violència no diu res, només hi es en cas de que Hefest no es decideixi, imagino.
En el “Diccionario abreviado de la Literatura Clásica” de M.C. Howatson, he trobat una data sobre aquesta obra que m’ha sembla interesant: aquests dos personatges no els menciona com a Força i Violència, si no com Cratos (el Poder) i Bía (la Força). De manera que no és pas la Violència qui espera en silenci, si no el Poder, contra el qual no es pot fer res. En aquest cas, és més evident per què no diu res, el poder absolut no te necessitat de parlar: és el poder, sempre es farà el que ell vol.
Respecte al problema que traspua aquesta peça, hi ha els més evidents: l’enfrontació del Tità al Deu: Prometeu ajuda a Zeus a esdevindre el Deu de l’Olimp, però ara l’ha traït i el càstig és desmesurat. Així i tot, Prometeu no s’empenedeix, i continua oposant-se al poder absolut, encara que estiga acabat i exposada la seva humiliació. Però he trobat una interpretació de la tragèdia, diferent a les habituals, que m’ha semblat molt interessant. De manera que em centraré en aquesta, que encara que és una interpretació molt particular i possiblement no encertada, és una visió molt original.
Es tracta de Simone Weil, segons la que el mite de Prometeu es pot reinterpretar en termes de vinculació entre misèria i dignitat. Prometeu és castigat i sotmés a la vista de tothom, que el contempla amb pietat (Io, Oceans, Hefest) o sense (Hermes, La Força...). Però l’aparent paradoxa és que Zeus és el deu dels suplicants, i castiga a qui no sent pietat del sofriment dels altres: “mas de Zeus suplicante la ira aguarde al que no atiende el grito del que sufre”[18]. D’aquesta manera, tots dos es limiten i extra-limiten: Prometeu, amb el foc assumeix una feina de Zeus, mentes que aquest no pot romandre indiferent al dolor de Prometeu, encara que ell és el causant d’aquest sofriment. De manera que, d’una manera potser una mica romàntica, la gran lliçó moral d’aquesta tragèdia fa més referència a la compassió i respecte pel sofriment, vingui d’on vingui, ja que mai és just. Ni en el cas de Prometeu, que sap que està fent mal, sap que serà castigat (com sap també qui i com el salvarà, o el destí d’Io), és un dolor que no hagi de ésser respectat i dignificat.
10. La tragedia de Edipo es conmovedora en el sentido más profundo. Es un personaje justo, sensible, honesto con su pueblo [19], dispuesto a encontrar la causa del dolor que le azota sin reparar en las dificultades que ello conlleva [20]. Ya ha vencido a la Esfinge, con lo que ofrece toda su inteligencia y su valía personal a la solución del conflicto.
En su empeño llega a afirmar, para desasosiego del público conocedor de la historia, que “como si mi padre fuera, lo defenderé y llegaré a todos los medios tratando de capturar al autor del asesinato”. Tiresias teme el efecto de sus palabras, se debate entre la verdad que conoce y las dramáticas consecuencias que sus palabras va a tener sobre Edipo: “(...) veo que tus palabras no son oportunas para ti (...)Yo nunca revelaré mis desgracias, por no decir las tuyas”. Dos son ya, pues, los personajes martirizados por el sentimiento de culpa y el afán de liberar al pueblo de sus males. Ambos igualmente desesperados, en la misma obstinación: “Me has reprochado mi obstinación, y no ves la que igualmente hay en ti(...)”. Finalmente, el profeta habla, pero la indignación y cólera de Edipo le impide ver lo que de verdadero hay en sus palabras. La cólera le hace dudar de su cuñado, y ve en él un conspirados aliado por Tiresias. Creonte le demuestra, con argumentos justos y sensatos, su inocencia “no tengo más deseo de ser rey que de actuar como si lo fuera, ni ninguna otra persona que sepa razonar”. Pero es necesaria la intervención de Yocasta, el juramento a los dioses para que el rey se sosiegue, y cambie el castigo prometido a Creonte por el que promete al causante del asesinato de Layo. Las palabras de Yocasta le hace sospechar, junto con la duda que ha sembrado en él Tiresias, de su verdadera naturaleza.
La llegada de un mensajero, anunciando la muerte del padre adoptivo de Edipo lo calma, hasta que el mismo mensajero le explica las condiciones en las que fue encontrado. La angustia asalta a Edipo, justo y sensato, pero totalmente cegado por la desesperación, por la duda, por el miedo. Llega el pastor a revelar a Edipo su verdadero origen, a pesar de que el miedo lo atenaza, la duda, martirizado él también como el mismo Edipo, como Yocasta, como Tiresias: “SERVIDOR.- ¡No, por los dioses, no me preguntes más, mi señor! EDIPO.- Estás muerto, si te lo tengo que preguntar de nuevo.” Por la fuerza, cegado por la cólera y la desesperación el rey le arranca la confesión. En este momento, los acontecimientos se precipitan, pero no a la vista del espectador. Es por boca de un mensajero que se conoce la desgracia ocurrida a los esposos “legendaria felicidad anterior era entonces una felicidad en el verdadero sentido; pero ahora, en el momento presente, es llanto, infortunio, muerte, ignominia y, de todos los pesares que tienen nombre, ninguno falta” , la desesperación que a ambos les lleva a cometer horribles crímenes, los gritos y las palabras impías que de sus bocas salen. Es la compasión, una vez más, ante el criminal que sufre por los actos cometidos, “Pronto podrás ver un espectáculo tal, como para mover a compasión, incluso, al que le odiara” , la venganza prometida al homicida de Layo, la desesperación y el desamparo ante el hombre que se enfrenta a tal terrible crimen, cometido sin saber pero no por ello librado de la culpa y el remordimiento. Ya no es, para Edipo, preocupación las penas de su pueblo. Ahora le mata, como hombre justo que es, el haber cometido los crímenes más terribles entre los griegos, pues no sólo es el homicida de su padre, si no que lo es también de su madre, a la que arrastra al suicidio por las consecuencias de sus actos. Nadie puede, retomando la teoría de Simone Weil, la compasión ante el que sufre, aunque sea éste el causante de sus males, consciente (como en el caso de Prometeo encadenado) o no. Es una reflexión que enfrenta al hombre con las consecuencias de sus actos, con sus pasiones, lo encuadra en su lugar en el universo. Lo realmente importante no es el dolor en si, patente y contagioso de esta obra, si no el estado de consciencia al que llegan Edipo, y sobre todo Yocasta, al enfrentarse con la realidad. Es interesante destacar que el protagonista de la tragedia es él, el hombre justo que, al enterarse de la profecía de su nacimiento, abandona a sus padres para evitar cumplirla, aún sin saber si es o no cierta. Es cierto que mata a varios hombres, pero en ningún momento de la obra se considera esto como un crimen, al ser en legítima defensa. Sin embargo, Yocasta mandó asesinar a su hijo recién nacido, sabedora de la profecía, y tomó por marido a un hombre de la edad de aquel su hijo, que además comparte “la figura” con su marido muerto. Por lo tanto, realmente la tragedia y el crimen está en ella, y en todos aquellos que, sabedores de la profecía, no hablaron a tiempo para advertir. Una vez más, no se puede desafiar el poder de los dioses, y el hombre no puede escaparse de su destino, por más que intente actuar con justicia y honestidad.

Bibliografia consultada:
“Diccionario abreviado de la Literatura clàsica”, M.C. Howatson, Alianza Editorial, Madrid, 1999.
“Tragedias completas” Esquilo, Biblioteca Edaf, Madrid, 2001.
“Tragedias I” Eurípides, Ed. Cátedra, Madrid, 2005
“Edipo rey”, versión digital.
http://www.santiagoapostol.net/latin/grecia.html
http://www.liceodigital.com/historia/grecia/griegos1.htm
http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/adela35.pdf
http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/contenidos.html#uno
http://es.wikipedia.org
http://www.artehistoria.com/
http://www.portalmundos.com/mundofilosofia/femenino/simonaweil.htm
http://www.antroposmoderno.com/word/biosimone.doc
[1] Howatson, M.C. “Diccionario abreviado de la Literatura Clàsica”, Alianza Editorial, 1999
[2] El viaje de los Argonautas, Madrid 1975
[3] Aristóteles, Retórica, 1402 a 17.
[4] Antifonte, III, II, 2, 9.
[5] Antifonte, III, 5, 8
[6] Andócides, Sobre los misterios., 63.
[7] Andócides, fr. 15.
[8] Demostenes, Olínticas, II, 10.
[9] Demostenes, Sobre la corona, 324.
[10] Esquines, Sobre la embajada desleal., 79.
[11] Gorgias, fr. 6, 15-16.
[12] Discurso fúnebre, 4-6
[13] Funcionaris de més alt càrrec, amb poders judicials i executius.
[14] Hefestos : « ¡Son tan poderosos la sangre y el trato ! »
[15] Hefestos : « ¡Oh, maniobra aborrecidísima ! », « (…) así a otro cualquiera le hubiese tocado en suerte, que no a mi »
[16] La Fuerza : « ¡Cómo te será dado desobedecer los mandatos de padre?”
[17]La Fuerza: “ Por qué, pues, no te das prisa a rodearle… »
[18] Esquilo, « Las suplicantes »
[19] “Sé bien que todos estáis sufriendo y, al sufrir, no hay ninguno de vosotros que padezca tanto como yo. En efecto, vuestro dolor llega sólo a cada uno en sí mismo y a ningún otro, mientras que mi ánimo se duele, al tiempo, por la ciudad y por mí y por ti”.
[20] por ellos sufro una aflicción mayor, incluso, que por mi propia vida.

CultClasHA4

1. Es tracta del famós mite de la competició entre Posidó i Atena per donar nom a Atenes. Van oferir tots dos ofrenes útils, i va guanyar Atena en fer hi oferir un oliver, davant el cavall, o font d’aigua salada (segons les versions) que en va oferir Posidó

2. Temple de Niké Àptera està dedicat a la deessa de la Victoria sense ales, fet per a que no pugues volar lluny d’Atenes, i romangués per sempre a Atenes. Es va projectar cap al 449 ane, però va retardar molt la seva construcció, per diferents raons polítiques.
L’espai disponible, molt estret, va condicionar molt el seu disseny, fet per Calícrates. De manera que és un temple molt petit, tetràstil i anfipròstil, considerat l’exemple més emblemàtic de l’art jònic. Naos i pronaos estan fusionades. Així doncs, sembla un temple in antis, sense ser-ho. Dintre sembla que es va dipositar una estàtua de la deessa Atena, amb un casc i una magrana, que va ésser destruïda en la invasió persa. Com a decoració, una Amazomàquia i una Gegantomàquia, on destaca una batalla històrica, entre grecs i bàrbars en presencia dels deus. L’exterior presenta a Atena contemplant una desfilada. Tota la decoració s’atribueix a Calímac.
A l’extrem nord de l’Acròpolis es troba l’Erecteion, construït immediatament desprès de l’Atena Niké. Està dissenyat per Filocles. Es considera el més perfecte dels temples respecte al seu acabat. La seva planificació va estar marcada per moltes dificultats, que son la causa de la seu original disseny: inclinació brusca del terreny, haver de respectar l’emplaçament de l’olivera d’Atena i de la roca de Posidó (del famós mite de la lluita de tots dos per la ciutat). Es resol amb un edifici en dos nivells, amb l’interior dividit en dues parts independents, cadascuna amb una orientació diferent i el seu propi pòrtic de columnes jòniques. Pel pòrtic principal, que mira a l’est, s’accedeix a una cel·la dedicada a Atena Polies. Aquí s’hi guardava la imatge de la deessa de fusta. L’altre pòrtic conduïa a les altres tres cel.les (una dedicada a Poseidó i Erecteu, altra als ancestres mítics i l’altra a Hefaistos) i es tancava per darrere pel pòrtic de les Cariàtides. Protegia el pati on es trobava la tomba d’Erecteu, el deu serp fill adoptiu d’Atena i engendrat per l’ejaculació d’Hefest sobre la cama d’aquesta.
El Partenó va romandre XXI sense grans alteracions, només a l’Edat Mitjana va ser transformat en església bizantina, amb construcció d’un absis al pronaos i altres modificacions. A 1458 va ser una mesquita per als turcs, amb alçament de minaret. Al segle XVII es va transformar en un polvorí, i en 1687 va fer-hi explosió una granada, que va enderrocar els elements estructurals bàsics. Les escultures que encara hi quedaven van ser arrencades durant el principi del segle XIX, que van acabar al British Museum. Al 1894 un terratrèmol va deteriorar el que quedava d’estructura, i no es fins a 1921 que s’inicia la seva reconstrucció.
El Partenó es va construir sobre un temple anterior, per Ictino i Calícrates, aconsellats per Fidies, director de totes les obres de l’Acròpoli. Es va concloure l’any 432 ane, i de l’antic temple es van aprofitar només els ciments i basament. Com la major part d’elements de l’Acròpoli, està fet de marbre del Pentatèl·lic. La planta d’aquest temple correspon a un temple dòric, octástil i dístil Hi ha, respecte al cànon clàssic, un augment de la cel·la en detriment del passadís interior, per a albergar la estàtua crisoelefantina. La decoració, encara de encarregada a Fidies, no la va realitzar ell integra, si no que va demanar ajut a un grup d’escultors, de manera que no hi ha homogeneïtat. Les escultures que adornaven el temple es troben en les metopes, el fris i els frontispicis. Aquests estan tan mal conservat que es sap el que representaven pels testimonis de Pausanies: el frontó oriental en naixement d’Atena del cap de son pare, i l’occidental la lluita entre Atena i Posidó. Dintre del temple es trobava l’estatua crisoelefantina de la deessa Atena, de 12 metres d’alçària, decorada en or i marfil.
Hi havia 92 mètopes, escultures individuals en baixrelleu, 32 en cada costat i 14 en cada extrem, separades entre elles pels triglifs. Es situen al voltant de l’edifici, per tant, sobre la fila exterior de les columnes i representen escenes de mítiques batalles: la de Troja, la dels grecs contra els centaures, els Deus contra els Gegants, els grecs contra les amazones. D’aquestes mètopes, 39 es troben en Atenes i 15 en el British Museum.
El fris mesurava 160 metres, situat sobre la línia interior de columnes. És una estructura allargada en baix relleu, que representa la famosa processó de les Panatenees. Hi havia en un origen 115 pannells, dels que romanen 94: 36 en Atenes, 56 en el British i una en el Louvre. Com a novetats d’aquesta escultura, el tema de vida civil i el naturalisme delicat del tractament de cada figura.

3. “Maia, la més gran, unint-se a Zeus (...) roba les vaques que pasturava Apol·lo (...) Apol·lo, havent sabut per mitjà de l’art endevinatòria (...)que condueix Hermes a Pilos i li torna les vaques (...)Però en sentir el so de la lira, Apol·lo li canvia les vaques per l’instrument (...) la sírinx i comencà a tocar-la, Apol·lo la va voler també”

Les característiques d’aquest deu es poden veure en aquest cant homèric: deu dels camins i llindars, el missatger dels deus[1] , de la sort (una troballa era considerada un hermanion, regal d’Hermes) especialment de com fer diners i patró de mercaders[2] i lladres (ell roba les vaques d’Apol·lo), conductor de les ànimes al món de l’Hades[3], deu de lo furtiu i les males arts[4]. D’aquest mite s’entén que també Hermes fos invocat per a aconseguir l’enteniment amb enemics i estrangers, de manera que el mot grec per a dir “intèrpret” és hermeneus, i l’art de l’interpretació, Hermenéutica, i de l’oratòria, en general de la literatura.


4. El primer es l’Apolo de Belvedere, de Leocares, segle IV ane, i el segon el Kouros Anavisos, fet al 525 ane, època arcaica. El segon te totes les característiques dels Kouros: nu, espatlles amples, cintura estreta, visió frontal, immòbil, cama esquerra una mica avançada, peus perfectament anclats a terra, braços pegats al cos, mans tancades, mirada fixa amb ulls rasgats, expressió hieràtica però amb un petit somriure. Respecte a l’Apolo, es veu com trenca la verticalitat amb l’obertura dels braços, mira de representar el moviment, amb una postura més natural i més humana. El pes es recolza sobre una de les cames mentre que l’altra es troba gairebé despegant-se del terra. El mant que porta sobre les espatlles està delicadament treballat, així com els rínxols dels seus cabells. Per suposat, les característiques arcaiques en el rostre les ha perdut, però manté la nuesa (no total) i la marcada anatomia. No mira endavant, trenca la frontalitat amb la seva postura i la cara girada.

5. Els misteris grecs són formes secrets de culte, al marge de la religió oficial i pública. Com a secretes, no gaire informació hi ha al respecte, a banda de que hi havien molts cultes mistèrics i la que sembla ser la seva característica comuna, garantir als “iniciats” una existència feliç a l’altre món.
Els millors documentats són els d’Eleusis ( a 20 k. D’Atenes), dedicats a Demèter i la seva filla Persèfone. Va durar, pel que es sap, mil anys: la primera manifestació amb els Himnes Homèrics fins a que l’emperador Teodosi els va prohibir, al 393. L’administració d’aquests estava relacionada amb dues famílies eupàtrides d’Atenes, i es celebraven al mes de Boedromió (setembre-octubre), durant la sembra. No hi podien participar “els que no tingueren les mans pures i els que parlaren una llengua incomprensible”, i començaven per un bany a la mar per a purificar-se, seguit d’un sacrifici individual d’un porquet. Llavors, els neòfits participaven en una processó, i després interioritzaven el mite de Demèter, primer en uns dies de dejú, símbol del patiment de la mare per la filla desapareguda, que trenquen, com ella, amb una beguda d’ordi amb menta, anomenat kykeon..
Els misteris dedicats a Baco, els orgia, buscaven un alliberament mitjançant el deliri alcohòlic, però també la promesa de vida feliç.[5]

6. Es tracta del traçat de les ciutats en quadrícula, en dàmer. L’adjectiu “hipodàmica” es un homenatge al arquitecte grec Hipòdam de Milet. Va ser ell qui, a mitjans del segle V va dissenyar el Pireu, al voltant del port, substituint els carrerons estrets per carrers amples i perpendiculars. En ells, hi ha dues vies principals, una que creua de nord a sud, el cardo maximus, i l’altra que creua d’est a oest, decumanus maximus
Aquesta planta coincideix en Alexandria, dissenyada per Dinòcrates de Rodes, i l’Eixample de Barcelona, d’Idelfons Cerdà. En cada cas, amb adaptacions i modificacions particulars, per a adaptar-se al terreny, a la societat o a les característiques ambientals. [6]

7. Segons la mitologia grega, Palamedes va ser un heroi molt enginyós, que entre altres coses, havia inventat algunes lletres de l’alfabet i el joc de les dames. Va ser ell qui va descobrir l’engany d’Odiseu quan aquest va mirar de no anar a la guerra de Troia.
El nom heúresis, invenció o descoberta, s’aplica a la trobada d’arguments per a que un discurs persuasiu resolgui un problema retòric. Aquest text fa referència a l’origen del nom Palamède, de ma, la ma que fabrica.

8. La novel·la es va considerar un gènere secundari, tant a l’època com a les posteriors, de manera que és recent l’interès que ha despertat pels estudiosos. Hi ha, però, una sèrie de característiques que la defineixen, i que es poden trobar en aquest fragment: Hi ha patetisme, de fet és una exaltació del patetisme[7], de manera tremendista, el dolor i la pena dels amants, un dolor que els supera i els condemna. També es troba molt de detall en les descripcions, en concret en trobem aquí en la descripció de les robes i complements que cadascú porta en la processó. I per suposat, molta càrrega eròtica, doncs és el principal tema i trama de la novel·la.[8] En general, es considera que la novel·la grega és un relat extens en prosa destinat a entretindre, no a educar o meravellar amb la bellesa. Tracta temes fàcils per al públic, generalment relacionats amb l’amor clandestí o infidel.[9]

8. Es tracta d’una continua mofa a Sòcrates, a qui distorsiona fins transformar en sofista. Critica els seus mètode d’aprenentatge com a inútils (vist el final de l’obra o qualsevol de les conclusions que hi treuen, maques en teoria però incertes i sobre tot, inútils), injustos (sempre triomfa l’argument pitjor), el seu ateisme absurd, doncs adora als núvols. A Sòcrates el pinta com un vell excèntric, incoherent i una mica boig, brut, pàl·lid i malsà. Els seus deixebles, igual o pitjors. L’escola que hi apareix.

9. Normalment, les comèdies aristofàniques tenen un final feliç, una celebració, surten tots els personatges en processó... En aquest cas, el final és tràgic, el personatge principal cau en la desesperació i crema la casa dels filòsofs. És la guinda a la crítica que fa l’autor als sofistes, personificats per Sòcrates, incapaços de resoldre els problemes del protagonista, i per extensió, inútils en la seva ciència. Aquesta darrera crítica es evident a les últimes frases que intercanvien tots dos:
- (Sócrates): ¡Hola! ¿qué haces en el tejado?
- (Estrepsíades): Camino por el aire y contemplo el sol.

En clara al·lusió a la tasca del sofista, pensar i raonar en la contemplació...

[1] Apol·lo: “te haré mensajero de los inmortales y de todos los hombres” (v.521) (totes les referències són de la versió digital de l’Himne homèric a Hermes)
[2] Apol·lo : “te daré luego la hermosísima varita de la felicidad y de la riqueza” (v.521)
[3]Apol·lo : “sea el único mensajero irrecusable para Hades” (v.521)
[4] “mas en un sinnúmero de ocasiones engaña” (v.574) “Temo, oh hijo de Maya, mensajero, taimado, que me hurtes la lira y los curvados arcos” (v. 514)
[5] Howatson, M.C., « Diccionario abreviado de la Literatura clàsica”
[6] Com no hi ha espai per a imatges, consulte si us plau el meu blog: http://carmensdmv.blogspot.com/
[7] patético: Que produce o manifiesta de una manera muy viva los sentimientos,sobre todo de dolor,tristeza o melancolía
[8] Esther L. Paglialunga, “De la compasión al placer: la novela griega como sucesora de los efectos de la tragedia”
[9] http://web-p.cnice.mecd.es/eos/MaterialesEducativos/mem2001/scripta/gen/generos/novela.htm

CultClasHA1

1. Es tracta d’un codi d’honor, que es manifesta de diverses maneres. En concret, hi ha l’hospitalitat, que es duta fins a les seves últimes conseqüències. Entre l’hoste i l’amfitrió hi ha un pacte sota la protecció de Zeus, que es prolonga als descendents. Llavors, encara que tots dos estiguin lluitant en bàndols rivals, es deuen a aquest antic pacte, que inclou l’intercanvi d’armes[1].

2. Segons ens diu als Treballs i Dies, la dona es un regal a Prometeu, pel robatori del foc: “A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”. Llavors, aquesta font de desgràcies es feta la dona, “una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals” que aprèn de Atena a teixir, que posseeix d’Afrodita el desig, la gràcia i el desassossec, dotada una ment insolent, un caràcter capriciós i del do de la paraula. Llavors, és una figura negativa, doncs causa els mals als homes, a qui sedueix amb les seves arts.
Aquesta opinió és compartida per, entre altres, Simónides d’Amorgos, qui en el fragment número 7 que es conserva d’ell fa una comparació entre les dones i diversos animals com la porca, la rabosa, la gossa, l’ase... “A una la hizo nacer de una puerca de largas cerdas; en su casa todo está lleno de basura, en desorden y rodando por el suelo (...) A otra, hija de la zorra malvada (...)A otra, hija de la perra, la hizo irritable e impulsiva...”
També Teòcrit, a “La bruixa enamorada” descriu una dona que conjura, amb l’ajut de Hécate i de verins, l’amor d’un home. No és una dona amable, és exactament una bruixa que planeja venjança: “Demà m'arribaré a la palestra de Timaget, per veure'l, i li diré a la cara el mal que em fa. Ara, però, amb els meus eixarms el fetillaré.”

3. Dintre de la poesia lírica de la època arcaica, Safo pertany al grup de poetes monódics, i dintre d’aquest als mèlics[2]. Safo i Alceu, els dos poetes més importants d’aquest grup, comparteixen dues característiques: escriuen en el dialecte de l’illa de Lesbos, ja que tots dos hi eren originaris (i que dona a la seva poesia més naturalitat i sinceritat), i pertanyien a famílies aristocràtiques i refinades, que es reflecteix en la seva poesia. L’ús del Lésbic és en ella tan perfecte que els gramàtics utilitzaven fragments dels seus poemes per a il·lustrar aquest dialecte, i és així com ens han arribat molts d’ells. La seva poesia va ser molt admirada, fins al punt de que va ser considerada la dècima musa.
Respecte a les característiques temàtiques, aquest poema està dedicat a les noies, com gairebé tota la seva producció. Però el més remarcable és el seu plany pel pas del temps, la pèrdua de la seva joventut i d’aquesta, una exhortació al Carpe Diem[3]. I, per suposat, la poetessa de l’Amor parla d’aquest en aquesta ocasió també, lligat amb l’envelliment: Titono, l’amant d’Eos, a qui es donada la immortalitat, però no la eterna joventut, i qui acaba transformar en cigala.

4. La seva obra es situa en la transició al món democràtic. El poble comença a reclamar poder polític, i a les obres d’Eurípides hom hi troba una educació d’aquest, més que un discurs teòleg estrictament. L’exemple més clar és l’Orestíada, on mitjançant Atena s’instaura el tribunal popular. Així s’acaba amb la “llei del Talió”, i els crims passen a ésser jutjats[4]. És també clar en el cas de Prometeu encadenat, on aquest s’atreveix a desafiar el poder absolut de Zeus i és castigat per haver ajudat als homes[5].

5. Les obres d’Eurípides poden considerar-se de trama novel·lesca. Els seus arguments són, a voltes, complicats de seguir: matrimonis i indelitats (L’Andròmaca), metamorfosis (Hécuba), relacions incestuoses, assassinats freqüentment entre familiars (Medea, L’Orestes.), suïcidis (Les Fenícies) intrigues, conflictes que sovint es resolen amb l’aparició d’un deu, mites sobre-escrits per a adaptar-los a la trama de la tragèdia...

6- Es tracta de Edip, qui es va arrencar els ulls quan va descobrir que havia assassinat a son pare Laios i que havia desposat sa mare Iocasta. Per no veure els seus crims, es va cegar i va abandonar Tebes, errant com un captaire en companyia de la seva filla petita, Antígona.

7. Hi ha una disglòssia entre la llengua parlada i l’escrita, en els territoris grecs, que troba el seu origen a l’àtic. Aquesta es va enfortin al llarg de l’historia, fins a que la llengua culta es converteix en la llengua oficial, en detriment de la parlada, el dimotiki. Arriba un punt en el que aquesta situació es fa difícil, i es troba una llengua intermèdia entre totes dues, que és el que es coneix per katharevusa. Aquesta es basa en el dimotiki però corregida amb les aportacions de la llengua “culta”.
Amb el temps, la defensa d’una o una altra ha esdevingut una qüestió més aviat política, amb continues proclames d’una o una altra com a llengua oficial. Actualment, el dimotiki és la llengua utilitzada en els mitjans de comunicació, en el sistema educatiu i en els documents públics oficials.

8. El jónicoàtic és el que s’utilitzava per a la poesia èpica i al teatre, així com als escrits posteriors en prosa sobre historia, geografia, medecina i filosofia. Per altra banda, om troba el dístic elegíac a l’elegia i l’epigrama. Aquest esdevé més adient per a l’adaptació de certs trets dialectals. A més, om troba el lésbic, com s’ha comentat a la pregunta 3. Amb tot, és l’àtic qui s’imposa a la fi, donant una dissolució dels dialectes locals.

9. Es tracta, sens dubte, de Atena. Encara que no està clara la causa d’aquest favoritisme, crec que hi ha tres raons bàsiques:.
1- Atena va perdre el Judici de Paris, amb el que ja no li era massa grat.
2- Hi ha una rivalitat constant entre Poseidó i Atena, que comença per la lluita de la ciutat d’Atenes i que continua al llarg de tota la Odissea. Per exemple, Ulisses deixa cec a Polifem, fill de Poseidó.
3- Ulisses és el home metis per excel·lència . Aquest terme grec es refereix a una barreja de prudència i astúcia, literalment significa “molts girs”. Ulisses és l’home dels molts girs: físics, per el que li costa tornar a casa, literaris, per que es val del seu formidable ús de la retòrica per a sortir-se’n de dificultats[6] o persuadir, i intel·lectual, ja que és un home reflexiu, que medita i valora les possibles solucions als problemes. I la mare d’Atena és la Titana Metis. De manera que la seva predilecció per Ulisses és, gairebé, de natura maternal.
El seus atributs habituals són el casc i l’escut amb la cara de la Gòrgona, com a deessa guerrera, envoltada de borles o plomes. A més, el mussol, símbol de la saviesa, i un corb qui la serveix[7]. També porta una branca d’olivera[8]. En ocasions, va acompanyada de la deessa de la victòria Niké[9]. Es solen considerar com a la mateixa deïtat. Niké porta una branqueta de llorer.
10. Guiat per la maga Circe, Ulisses arriba a l’Hades, on invoca l’ànima de Tiresies mitjançant un complicat ritual de sacrificis. Hi apareixen les ànimes de molts herois, també les esposes i filles d’aquests. En general, no estàn gaire contents amb la seva vida a l’Hades, i demanen a Ulises què fa allà: "Hijo de Laertes, de linaje divino, Odiseo rico en ardides, ¿por qué has venido, desgraciado, abandonando la luz de Helios, para ver a los muertos y este lugar carente de goces?” (Tiresies, Odissea, cant XI) Entre tots destaca Aquiles, qui diu: “No me hables con dulzura de la muerte, glorioso Odiseo. Preferiría servir como mercenario a otro antes que ser el señor de los muertos que han perecido.”
[1] Ilíada, capítol VI, del vers 119 al 236
[2] La poesia mèlica presenta uns metres molt variats, que no es poden considerar ni iàmbics ni dintre de la elegia.
[3] O més aviat, el « Collige, virgo, rosas » ja que es refereix a noies.
[4] “Pues, ya que aquí llegaron las cosas, yo elegiré jueces del crimen y los ligaré con juramento y constituiré tribunal que dure para siempre”
[5] “Ruega, reverencia, adula siempre al que manda. Para mí, zeus menos que nada me importa”. “(A Hermes): Ten por cierto que no trocaría yo mi desdicha por tu servil oficio.” Tragedias completas, Biblioteca Edaf.
[6] Com en el famós episodi del Cíclop, on li diu que el seu nom és “Ningú”
[7] Com el corb negre que li porta la notícia de la mort de les filles de Cècrope i Agraulo.
[8] Que li va fer guanyar la ciutat d’Atenes, en el famós duel amb Poseidó.
[9] Com a la escultura de Fidias per a l’Acrópolis

Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure

Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure
Daniel Cassany

1. Anàlisi del text.

Aquest llibre és una guia força útil per a entendre els mecanismes pels quals hom aprén una llengua, en els seus diversos registres, és a dir, oral, escrit, formal, informal... Especialment interessant per la seva aplicabilitat, tant per a apendre a escriure, que és l'objectiu de l'autor, com per a transferir aquestes recomanacions a l'aprenentatge de noves llengües o a la pràctica del professional de l'ensenyament (al cap i a la fi, tot s'apren amb paraules).
Està estucturat, rere una breu introducció, en dos grans blocs de contingut, dividits aquests en capítols. La introducció és una declaració d'intencions de l'autor, on resum (en la meva opinió, poc resumit) el que pretén aconseguir amb aquest llibre.
A continuació, el primer gran bloc de contingut, "El codi escrit". Comença aquest amb un resum de teoria, sortosament, breu. Recorda conceptes ja estudiats mil cops, al començament de cada curs de llengües, sobre cohesió, correcció, adequació, diferències entre el codi oral i l'escrit... Els següents capítols canvien d'estil. Presenten un contingut molt més pràctic, més aplicable, no només per a qui cerqui amb aquest llibre el que refereix el títol, si no per a tothom que estudii llengües o simplement, disfruti amb la bona lectura. És a dir, presenta l'autor tot un seguit de teories sobre l'aprenentatge que es surten dels límits del que podria ser simplement la lingüística vers la psicologia, la sociologia... D'aquest seguit de diferents teories, es centra en dues només, les explica i raona per a neòfits i les avala amb els resultats d'estudis experimentals. Aquestes explicacions les realitza per separat, i en un últim capítol molt breu, les compara, llista semblances i punts de divergència.
Els últims dos capítols d'aquest bloc de contingut, anomentats "El paper de la instrucció gramatical" i "Quines regles de gramàtica?" són una anàlisi del paper que té, vers l'aprenentatge de llengües, els estudis de gramàtica. De per se, tal i com demostra, no tenen gaire utilitat, amb el que qüestiona (i ataca subtilment) el sistema educatiu al respecte.

El segon bloc de contingut, anomenant "La composició del text" presenta una estuctura exacta a la del primer bloc. És a dir: introducció teòrica, plantejament de diverses teories al respecte, tria de les dues més importants, descripció de cadasquna amb dades experimentals, utilitat pràctica o aplicabilitat real d'elles, i comparació final. Aquesta última part és la realment interesant, ja que resumeix les semblances en detriment de les diferències, destacar el que realment és útil, aplicable i gairebé "universal". Llavors explica amb molt detall (massa, segons el meu punt de vista) un cas real, d'un professor al que se'l va demanar redactar un text sobre un tema que, en principi, no havia tractat d'escriure mai, i observar tot el procés previ al "part" del document final. Interesant, realment, però potser massa farragós.
Finalitza amb un capítol de conclusions, i un epíleg.


2. Valoració del text.

Respecte als elements formals, adequadísims al tipus de text (no podria ser d'altra manera!): cites a altres autors sense abusar, definicions teòriques (potser en excés), divisió en capítols i sub-capítols, recordatoris del tema que es tracta per a evitar confusions, llenguatge clar, tècnic però perfectament comprensible. Impecable, en resum, per a un llibre que parla de com s'ha d'escriure. Així i tot continuo amb la meva teoria de que una mica d'humor, de tant en tant, una "sortida per les branques" amb certa gràcia, una momentània desviació del tema, són recursos que ajuden a païr un assaig d'aquest tipus, àrids i en general difícils. Sincerament crec que amb aixó no es perdria rigor científic i es guanyaria en atenció, interés, i per tant en capacitat didàctica. No entenc els assajos científics sense aquest punt.
Respecte als continguts, m'han donat son aquells que tractant temes que ja conec. En realitat, els únics que m'han mantingut veritablement interesada han estat els que parlan de com s'adquireix un codi escrit, l'últim capítol i l'epíleg. Les que ocupen tot el segon bloc de contingut, les estratègies per a composar un text, són evidents la gran majoria i crec que qualsevol persona, amb una mica d'hàbit de lectura i una reflexió profunda pot arribar a totes elles. Sempre que, evidentment, estiga suficientment madura intel.lectualment. Aquí està la paraula clau, que no apareix en aquest assaig ni una volta: la maduresa. Compara grups d'escriptors bons, dolents, lectors, aprenents... però oblida la maduresa, o la capacitat, a la que esperem arribar tots, de raonar d'una manera abstracta. Qualsevol persona amb una mica de maduresa s'enfronta a qualsevol nou repte (escriure un text, enllestir un moble de l'Ikea, entrenar natació) amb un procés de raonament semblant al plantejat en aquest llibre. Per a simplificar, l'esquema "pre-escriure, escriure, re-escriure" pot convertir-se en "llegir les intruccions del manual, muntar el moble, comprovar i rectificar" o en "planificar l'entrenament, entrenar, re-planificar l'entrenament". Són uns exemples una mica absurds, potser, però mostren que el raonament humà, davant qualsevol activitat creativa, fa servir els mateixos esquemes, sempre que tinga la maduresa i experiència suficient.
En contra, la primera part de l'assaig, el bloc de contingut relacionat amb l'adquisició del codi escrit m'ha resultat fascinant, i amb una aplicabilitat total en el meu aprenentatge de llengües. A més, insisteix força en la manca d'utilitat dels estudis de gramàtica "pura i dura", que tantísim agradan en l'ensenyament secundari i, el que és pitjor, en l'Escola d'Idiomes. És increïble, i veritablement trist, que amb la quantitat d'informació que tenim sobre pedagogia, en aquest cas, de les llengües, el nostre sistema educatiu continui exactament igual que sempre.
Hi ha un punt en el que tampoc estic d'acord amb l'autor, i és el que tracta a l'últim capítol, respecte a les idees precocebudes al respecte de la pràctica creativa de textos. Ell considera que la inspiració, tal i com s'entén habitualment, no existeix. El que hi ha és treball dur i reflexió prèvia. No estic d'acord ni gens ni mica. És ben cert que aquesta inspiració no te origen diví o místic, i que evidentment prové d'una reflexió, però tinc molt comprovat que no sempre és bon moment per a començar a escriure. Influeixen molts factors ambientals: el soroll, la temperatura, el lloc, són claus per a poder escriure. També hi influeix l'estat d'ànim: amb son o de ressaca no es pot escriure res de bo. I en el meu cas concret la inspiració arriba, realment, quan arriba: no necessito estar gaire inspirada per a escriure una ressenya d'un llibre, per qué el procés creatiu, encara que hi és, està molt marcat per la lectura prèvia del text a comentar i les pautes habituals per a ressenyar. Però els textos propis, els que escric pel simple fet de disfrutar amb la seva realització, tenen vida pròpia i són ells els que em demanan que els façi nèixer.

Estàndard, dialecte, endodiglòssia : la llengua que tots volem

Estàndard, dialecte, endodiglòssia : la llengua que tots volem
Bartomeu Navarro, Xavier Rull

1. Anàlisi del text

Aquest article tracta de la situació lingüística i social que es dona ara als Paisos Catalans. El punt de partida és l'adequació del llenguatge estàndard, el que donan el mitjans de comunicació, de les diferents comunitats de parlants d'aquest territori. Evidentment, quant més semblant és la varietat dialectal a l'oferida pels mitjans de comunicació (zona central, nord oriental) més es considera « la correcta », enfront d'altres com el xapurriau de la Franja, el lleidetà, la zona de l'Ebre o el País Valencià. Cas a banda és el Balear, que considera que el considerat estàndard és massa castellanitzat i el central literari. Conseqüències de la dissociació entre la parla i el model referencial, en molts casos, negatives : marcatge, autoodi, endodiglòssia, canvi lingüístic, creació de subeestàndards, manca de preparació en l'oralitat formal, secessionisme, conflictivitat, o hipercorrectivitat per manca de coneixements.
Llavors, els autors d'aquest assaig pasan a analitzar els motius que provoquen aquestes reaccions en els parlants: lingüístiques (pes de l'herència fabriana, que un mot estiga o no en un diccionari o es faça servir o no als mitjans de comunicació) i socials. Aquests últims són els complicats de resoldre, provenen d'idees arrelades als parlants al llarg dels anys ; per exemple, a lleida hi ha un fort sentiment català, incompatible amb el fet que allà no es parla la varietat estàndard. La conseqüència és l'abandó de les formes pròpies. Vist tot això es pot concloure que el llenguatge estàndard compleix la seva funció de manera parcial, donant lloc a una pseudonormalitat o normalitat asimètrica, de manera que una parla central en una zona perifèrica està acceptat, però a la inversa pot arribar a fer riure.
Enfront d'aquesta problemàtica, els autors proposen una sèrie de solucions, entre les que es prefereix arribar a assolir la normalitat lingüística (respecte l'estàndard) amb les característiques del parlar escollint aquelles formes pròpies que ho permetin.

2. Valoració del text.

Es tracta d'un estudi de la problemàtica dels Paisos Catalans, aquesta que tots coneixem, però des d'un altre punt de vista, el del lingüísta. Estem tots farts de sentir dir que el valencià no es català, i de respondre : això qui ho diu ? els polítics ? Escolta el que diuen els lingüístes!. Doncs aquí està la resposta. A més, sense entrar en polèmiques masa sobades, amb una visió una mica més enllà, des d'un punt de vista global i general, en tot l'àmbit del català. Aquí, hom es troba la resposta a moltes qüestions respecte a la llengua, que quan es fa servir com a llengua de treball es plantegen amb freqüència i a les que no sempre tenim resposta.
No censuren els autors massa evidentment res, ni prenen part d'una opció o altra de manera massa radical. No ho poden fer, evidentment, no es tracta d'un article polític, però normalment sempre ens ho trobem, en els articles que parlan de la llengua. Es difícil que no siga així, quan vivim en unes terres on són els polítics els que marcan l'estàndad. De totes maneres, una postura massa radical en un article científic sol provocar rebuig, a mi com a mínim. Llavors es d'agrair que en aquest cas no pasi, i expose les idees de manera assossegada, sense atacs (a banda de considerar a Canal 9 una « desnaturalitzadora de la llengua »).
En conclusió, molt pedagògic, fàcil d'entendre, aplicable.

Tirant lo Blanch

Joanot Martorell, un dels escriptors valencians més il·lustres, va nèixer a la ciutat de València entre 1405 i 1413, al si d'una família de la petita noblesa valenciana. Va viure activament l'agitació del segle XV, va viatjar, va conéixer cavallers de tot arreu... Aquestes experiències el va servir de material per a escriure la seva arxiconeguda obra Tirant lo Blanch. La seva agitada vida no va tindre una fi a l'alçada del que hagués esperat: arruïnat, enparat pels seus germans, va haver d’empenyorar el seu manuscrit al que durant molt de temps s'ha considerat el coautor, Martí Joan de Galba.
Tirant lo Blanch es considera, segons els experts, una nove.la de cavalleries, política i militar, d'ambients i costums, sentimental, eròtica i fins i tot còmica. Les aventures glorioses del protagonista mostren la societat de l'època, estratègies militars i amoroses, intrigues polítiques, lluites per l'honor... També és un catàleg de moda, un cant a l'eròtica del poder, una mostra de les formes de cortesia del segle XV, un repàs històric amb certes llicències a la imaginació del Martorell, la vida d'un heroi que arriba a ser el que hagués anhelat el seu creador (i amb ell comparteix tràgic final). És una exaltació de l'estatus de cavaller, i una mostra de la seva decadència. I en alguns moments, arriva a uns graus d'erotisme que estan a mig camí entre la pornografía i el absurd, que poden igualment escandalitzar com provocar un esclafit de riure.
Personalment, no ha estat una novel.la que hagués llegit per plaer: no és una temàtica que m'interesse, ni entendre el valencià antic em suposa un repte. Però malgrat les meves espectatives, el llibre m'ha sorprés, m'ha fet riure i m'ha mostrat que la literatura medieval no ha de ser necesàriament "ximple", seria o avorrida.
Hi ha un episodi que resumeix perfectament l'opinió que finalment em mereix el llibre. Es tracta de l'episodi on s'explica perquè el rei d'Anglaterra institueix l'ordre de cavalleria de la GArrotera, a la que pertany Tirant. L'episodi és còmic, és eròtic, està replet de detalls sobre vestimentes, formes socials i estratègia. Segons explica Martorell, durant una dança una dama de la cort del rei, no gaire agraciada, perd una lligacama de cimolsa, que el rei prestament es lliga sota del genoll. Ahí la manté durant quatre mesos (sense canviar-se de roba quatre mesos!) fins un criat de la seva confiança li fa veure que tothom en parla d'amagat. Llavors el rei, en un discurs molt pompós e increiblement improvisat decideix fundar una ordre de cavalleria "sobre aquest fet", on no manque cap detall del procés a seguir.
La lligacama al genoll del rei és una metàfora que aquest ha aconseguit els favors sexuals de la dama. El comentari del Martorell al respecte no és censurador, ni tampoc ho és el del criat. Més aviat el recorden tots dos que la noia no és cap meravella, i que el rei pot aspirar a quelcom millor, però en cap moment que siga infidel a la reina, i que en faça ostentació, tot perfectament modulat segons l'etiqueta de l'època. El que realment em va semblar absurd i còmic va ser la reacció del rei: per restaurar el seu honor, i per penar els seus pecats, decideix fundar una ordre de cavalleria (més aviat hauría de demanar perdò i pregar una oració en penitència, em sembla). Llavors el gran fet heroic, la creació de l'ordre de Garrotera, famosa mar enllà, va sorgir per un noieta lletja de la que es va encelar tot un rei. El narrador detalla fins a l'exageració com es porta a terme, i no omet detall de la vestimenta dels cavallers, ni de la col.locació de les cadires a la capella de Sant Jordi on es reuneixen els aguerrits. Còmic i disbaratat, no sé si amb aquesta intenció ho va escriure l'autor, però en qualsevol cas es la lectura que es pot fer actualment.
En altres moments de l'obra no es tracta amb tantísima delicadesa el tema sexual. Hi ha voyeurisme, hi ha amor carnal entre dues noies, hi han intrigues, infidelitats, duels a mort pel regal d'una dama, envejes, plans maquiavèlics... Tot regat per la (almenys en teoria) recta moral dels cavallers.
És, en definitiva, una obra entretinguda, irònica i intel.ligent. Molt més que el seu protagonista, per molt cavaller que es considerés.

Adios...

Se ha acabado el tiempo de cerezas, y con él, este blog.
En él he escrito casi un anyo de mi vida, vida gobernada por un gran amor.
Este amor no se ha acabado, pero empieza de otra manera.
Ya no espero, ya no suenyo, lo he sacado de mi mente.
Esperaré a que esto pueda convertirse en ese otro amor.

Sigo en otro blog, pero inaccesible a mon amour. No quiero que sepa nada mas de mi, y si lo necesita, solo tiene que llamarme. A mis incondicionales, os mandaré un mail para informaros de mi nueva direccion. Y si alguien que no conozco quiere seguir leyéndome, que me mande un mail a doloresmuscaria@yahoo.es

Besitos cerezosos!!!!

Se acabó el tiempo de cerezas...

...pero la vida sigue!

Al volver de le France, con el corazón retorcido, llamé a mi querida K. Estaba de bajón absoluto, y al decirle que sólo me quedaban 4 horas hasta la frontera, me animó a llegar del tirón. Ella fue preparando la cena y los joints. Yo no paré más que a poner diesel a mi pobre furgo. Estuvimos hablando y riendonos de todos hasta las mil de la noche. Al dia siguiente, compras en el H&M, tareas marujiles en el Leroy Merlin.... otra noche similar, y el martes nos vinimos las dos a Benicassim.

Tras pasarme un mes y medio dando vueltas por Europa, sola la mayor parte del tiempo, o con una persona más a lo sumo, encontrarme en la casa de mis padres a 9 personas me supuso un pequeño shock: mis tios de Córdoba, sus nenes (los mas preciosos de este mundo), la señora interna que los cuida, mis padres y mis dos hermanos. A lo largo de la semana fue apareciendo más gente: mi super-abuela, provinente de Holanda (le ha cogido el gusto...), mi hermana y mi super-cuñao, desde la Normandía del tirón.

Venía dispuesta a hacer família, y me lo han puesto fácil. Mis tíos de Córdoba son geniales, pero con tanta gente por la casa no tuve mucho tiempo de intimar con mi querida tía, que es un solete. Se marcharon, y a las pocas horas apareció mi otra abuela, con su rosario al cuello, su maletín de estampas de santos y sus tonterias de beata. En fin, también es família.

Todo esto sazonado con algunas escapadas con K a tomar birras...menos mal! Demasiadas dosis de família acabarían conmigo!

El caso es que anoche me entraron los 7 males. Ni con mi mejor intención puedo aguantar tanto tiempo en casa. Así que intenté quedar con mi compi de piso (que estaba escalando por Barcelona) para irme a trepar con él, y llevarme a mi hermano pequeño. Así salgo de casa, pero sigo haciendo família. Mi compi me dió plantón, de manera que presa por el pánico, imaginé varios planes a cual más absurdo: cursito de surf en Tarifa, viajecito buceador a Formentera... Al final, mis padres dieron en el blanco: ayer lo decidimos, hoy después de comer nos vamos a hacer el camino de Santiago. Mis dos hermanos y yo, con la furgo.

Y aunque parezca increible, me hace una ilusión bárbara. Así mis padres están contentos (han hecho ya dos viajes al camino, lo van haciendo por etapas), mis hermanos también, y yo salgo de Benicassim que me provoca sarpulliditos.

De manera que el tiempo de cerezas se ha acabado (o no), pero empieza otro tiempo. Aún no sé de qué. Espero que de madroños, este año quiero disfrutar de Madrid.

El tiempo de cerezas

El tiempo de cerezas se ha acabado.
Me he sentado a esperar el verano.