Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure

Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure
Daniel Cassany

1. Anàlisi del text.

Aquest llibre és una guia força útil per a entendre els mecanismes pels quals hom aprén una llengua, en els seus diversos registres, és a dir, oral, escrit, formal, informal... Especialment interessant per la seva aplicabilitat, tant per a apendre a escriure, que és l'objectiu de l'autor, com per a transferir aquestes recomanacions a l'aprenentatge de noves llengües o a la pràctica del professional de l'ensenyament (al cap i a la fi, tot s'apren amb paraules).
Està estucturat, rere una breu introducció, en dos grans blocs de contingut, dividits aquests en capítols. La introducció és una declaració d'intencions de l'autor, on resum (en la meva opinió, poc resumit) el que pretén aconseguir amb aquest llibre.
A continuació, el primer gran bloc de contingut, "El codi escrit". Comença aquest amb un resum de teoria, sortosament, breu. Recorda conceptes ja estudiats mil cops, al començament de cada curs de llengües, sobre cohesió, correcció, adequació, diferències entre el codi oral i l'escrit... Els següents capítols canvien d'estil. Presenten un contingut molt més pràctic, més aplicable, no només per a qui cerqui amb aquest llibre el que refereix el títol, si no per a tothom que estudii llengües o simplement, disfruti amb la bona lectura. És a dir, presenta l'autor tot un seguit de teories sobre l'aprenentatge que es surten dels límits del que podria ser simplement la lingüística vers la psicologia, la sociologia... D'aquest seguit de diferents teories, es centra en dues només, les explica i raona per a neòfits i les avala amb els resultats d'estudis experimentals. Aquestes explicacions les realitza per separat, i en un últim capítol molt breu, les compara, llista semblances i punts de divergència.
Els últims dos capítols d'aquest bloc de contingut, anomentats "El paper de la instrucció gramatical" i "Quines regles de gramàtica?" són una anàlisi del paper que té, vers l'aprenentatge de llengües, els estudis de gramàtica. De per se, tal i com demostra, no tenen gaire utilitat, amb el que qüestiona (i ataca subtilment) el sistema educatiu al respecte.

El segon bloc de contingut, anomenant "La composició del text" presenta una estuctura exacta a la del primer bloc. És a dir: introducció teòrica, plantejament de diverses teories al respecte, tria de les dues més importants, descripció de cadasquna amb dades experimentals, utilitat pràctica o aplicabilitat real d'elles, i comparació final. Aquesta última part és la realment interesant, ja que resumeix les semblances en detriment de les diferències, destacar el que realment és útil, aplicable i gairebé "universal". Llavors explica amb molt detall (massa, segons el meu punt de vista) un cas real, d'un professor al que se'l va demanar redactar un text sobre un tema que, en principi, no havia tractat d'escriure mai, i observar tot el procés previ al "part" del document final. Interesant, realment, però potser massa farragós.
Finalitza amb un capítol de conclusions, i un epíleg.


2. Valoració del text.

Respecte als elements formals, adequadísims al tipus de text (no podria ser d'altra manera!): cites a altres autors sense abusar, definicions teòriques (potser en excés), divisió en capítols i sub-capítols, recordatoris del tema que es tracta per a evitar confusions, llenguatge clar, tècnic però perfectament comprensible. Impecable, en resum, per a un llibre que parla de com s'ha d'escriure. Així i tot continuo amb la meva teoria de que una mica d'humor, de tant en tant, una "sortida per les branques" amb certa gràcia, una momentània desviació del tema, són recursos que ajuden a païr un assaig d'aquest tipus, àrids i en general difícils. Sincerament crec que amb aixó no es perdria rigor científic i es guanyaria en atenció, interés, i per tant en capacitat didàctica. No entenc els assajos científics sense aquest punt.
Respecte als continguts, m'han donat son aquells que tractant temes que ja conec. En realitat, els únics que m'han mantingut veritablement interesada han estat els que parlan de com s'adquireix un codi escrit, l'últim capítol i l'epíleg. Les que ocupen tot el segon bloc de contingut, les estratègies per a composar un text, són evidents la gran majoria i crec que qualsevol persona, amb una mica d'hàbit de lectura i una reflexió profunda pot arribar a totes elles. Sempre que, evidentment, estiga suficientment madura intel.lectualment. Aquí està la paraula clau, que no apareix en aquest assaig ni una volta: la maduresa. Compara grups d'escriptors bons, dolents, lectors, aprenents... però oblida la maduresa, o la capacitat, a la que esperem arribar tots, de raonar d'una manera abstracta. Qualsevol persona amb una mica de maduresa s'enfronta a qualsevol nou repte (escriure un text, enllestir un moble de l'Ikea, entrenar natació) amb un procés de raonament semblant al plantejat en aquest llibre. Per a simplificar, l'esquema "pre-escriure, escriure, re-escriure" pot convertir-se en "llegir les intruccions del manual, muntar el moble, comprovar i rectificar" o en "planificar l'entrenament, entrenar, re-planificar l'entrenament". Són uns exemples una mica absurds, potser, però mostren que el raonament humà, davant qualsevol activitat creativa, fa servir els mateixos esquemes, sempre que tinga la maduresa i experiència suficient.
En contra, la primera part de l'assaig, el bloc de contingut relacionat amb l'adquisició del codi escrit m'ha resultat fascinant, i amb una aplicabilitat total en el meu aprenentatge de llengües. A més, insisteix força en la manca d'utilitat dels estudis de gramàtica "pura i dura", que tantísim agradan en l'ensenyament secundari i, el que és pitjor, en l'Escola d'Idiomes. És increïble, i veritablement trist, que amb la quantitat d'informació que tenim sobre pedagogia, en aquest cas, de les llengües, el nostre sistema educatiu continui exactament igual que sempre.
Hi ha un punt en el que tampoc estic d'acord amb l'autor, i és el que tracta a l'últim capítol, respecte a les idees precocebudes al respecte de la pràctica creativa de textos. Ell considera que la inspiració, tal i com s'entén habitualment, no existeix. El que hi ha és treball dur i reflexió prèvia. No estic d'acord ni gens ni mica. És ben cert que aquesta inspiració no te origen diví o místic, i que evidentment prové d'una reflexió, però tinc molt comprovat que no sempre és bon moment per a començar a escriure. Influeixen molts factors ambientals: el soroll, la temperatura, el lloc, són claus per a poder escriure. També hi influeix l'estat d'ànim: amb son o de ressaca no es pot escriure res de bo. I en el meu cas concret la inspiració arriba, realment, quan arriba: no necessito estar gaire inspirada per a escriure una ressenya d'un llibre, per qué el procés creatiu, encara que hi és, està molt marcat per la lectura prèvia del text a comentar i les pautes habituals per a ressenyar. Però els textos propis, els que escric pel simple fet de disfrutar amb la seva realització, tenen vida pròpia i són ells els que em demanan que els façi nèixer.