Estàndard, dialecte, endodiglòssia : la llengua que tots volem

Estàndard, dialecte, endodiglòssia : la llengua que tots volem
Bartomeu Navarro, Xavier Rull

1. Anàlisi del text

Aquest article tracta de la situació lingüística i social que es dona ara als Paisos Catalans. El punt de partida és l'adequació del llenguatge estàndard, el que donan el mitjans de comunicació, de les diferents comunitats de parlants d'aquest territori. Evidentment, quant més semblant és la varietat dialectal a l'oferida pels mitjans de comunicació (zona central, nord oriental) més es considera « la correcta », enfront d'altres com el xapurriau de la Franja, el lleidetà, la zona de l'Ebre o el País Valencià. Cas a banda és el Balear, que considera que el considerat estàndard és massa castellanitzat i el central literari. Conseqüències de la dissociació entre la parla i el model referencial, en molts casos, negatives : marcatge, autoodi, endodiglòssia, canvi lingüístic, creació de subeestàndards, manca de preparació en l'oralitat formal, secessionisme, conflictivitat, o hipercorrectivitat per manca de coneixements.
Llavors, els autors d'aquest assaig pasan a analitzar els motius que provoquen aquestes reaccions en els parlants: lingüístiques (pes de l'herència fabriana, que un mot estiga o no en un diccionari o es faça servir o no als mitjans de comunicació) i socials. Aquests últims són els complicats de resoldre, provenen d'idees arrelades als parlants al llarg dels anys ; per exemple, a lleida hi ha un fort sentiment català, incompatible amb el fet que allà no es parla la varietat estàndard. La conseqüència és l'abandó de les formes pròpies. Vist tot això es pot concloure que el llenguatge estàndard compleix la seva funció de manera parcial, donant lloc a una pseudonormalitat o normalitat asimètrica, de manera que una parla central en una zona perifèrica està acceptat, però a la inversa pot arribar a fer riure.
Enfront d'aquesta problemàtica, els autors proposen una sèrie de solucions, entre les que es prefereix arribar a assolir la normalitat lingüística (respecte l'estàndard) amb les característiques del parlar escollint aquelles formes pròpies que ho permetin.

2. Valoració del text.

Es tracta d'un estudi de la problemàtica dels Paisos Catalans, aquesta que tots coneixem, però des d'un altre punt de vista, el del lingüísta. Estem tots farts de sentir dir que el valencià no es català, i de respondre : això qui ho diu ? els polítics ? Escolta el que diuen els lingüístes!. Doncs aquí està la resposta. A més, sense entrar en polèmiques masa sobades, amb una visió una mica més enllà, des d'un punt de vista global i general, en tot l'àmbit del català. Aquí, hom es troba la resposta a moltes qüestions respecte a la llengua, que quan es fa servir com a llengua de treball es plantegen amb freqüència i a les que no sempre tenim resposta.
No censuren els autors massa evidentment res, ni prenen part d'una opció o altra de manera massa radical. No ho poden fer, evidentment, no es tracta d'un article polític, però normalment sempre ens ho trobem, en els articles que parlan de la llengua. Es difícil que no siga així, quan vivim en unes terres on són els polítics els que marcan l'estàndad. De totes maneres, una postura massa radical en un article científic sol provocar rebuig, a mi com a mínim. Llavors es d'agrair que en aquest cas no pasi, i expose les idees de manera assossegada, sense atacs (a banda de considerar a Canal 9 una « desnaturalitzadora de la llengua »).
En conclusió, molt pedagògic, fàcil d'entendre, aplicable.