CultClasHa2

1. En els versos de l’epigrama ja es troben ben reflectides dues de les principals característiques de Cal.límac: odi als poemes llargs i preferència per allò que no és del gust de tot el món, per allò una mica selecte, una mica diferent, referit a allò que és culte, erudit, delicat, de gust d’una minoria. Cal.límac va dedicar la seva vida als llibres de manera literal, doncs va catalogar tots els llibres de la Biblioteca d’Alexandria. Poeta de gustos refinats, va manifestar en moltes ocasions el seu gust per la poesia de petites dimensions, “libro grande, desgracia grande[1]”. Va rebre abundants crítiques per no ésser capaç d’escriure un poema èpic llarg, al que va respondre que el Deu Apol·lo li havia encomanat “cultivar una Musa limitada y hollar en un sendero aún no hollado”. Aquestes dues característiques es reprenen en els versos de l’Himne a Apol·lo: poemes cultes i curts en contraposició amb “cantar com la mar” i la corrent de l’Èufrates. També s’hi troba un d’al·legat a la llibertat creadora del poeta, l’Enveja ataca però el Deu reivindica la seva inventiva, les seves fonts d’inspiració, que són d’aigua destil·lada, acimada, escassa...
I en el conjunt dels versos es pot veure la quarta característica de Cal·límac: la coherència. Qui ama l’erudició no pot veure mes que d’una font sagrada, inspirar-se en els deus justos, avorrir el que és comú.

2. Segons el nostre punt de vista, segons el que nosaltres considerem exactesa, Tucídides es troba molt per sobre d’ Herodot. Aquest escrivia en les seves cròniques de viatges d’una manera superficial (basat en el que veia i el que li explicava la gent) i èpica, on els homes realitzen tasques extraordinàries i els deus s’hi troben presents. L’objectiu dels seus escrits no era arribar a comprendre, si no el gust per narrar. El cas de Tucídides és diferent, molt més acord amb el nostre concepte de rigor històric. Es centra en un episodi molt concret, la guerra del Peloponès, en el que ell va prendre part i que li va condemnar a l’exili. Els seus anys d’exili en contacte amb altres pobles, especialment Esparta, que li permet distanciar-se de les seves arrels ateneses per a analitzar, en un esforç de subjectivitat, l’episodi històric. Vol ser exacte, objectiu, racional i didàctic, ja que el coneixement del passat serviria de guia per al futur. Inclou dues novetats més: ús del temps rectilini i progressiu, inclou una explicació del temps anterior, del que hi havia abans del començament del relat en si, i l’inclusió de diàlegs, discursos contraposats en forma de parelles, on es mantenen punts de vista diferents que serveixen com a anàlisi del fets, ajuden a entendre’ls. Es considera que el seu relat és la primera historia realment política.

3. El rol de la dona, en la Antigua Grècia, es pot resumir en boca d’Aristotil, qui considerava la dona matèria, front al home que és esperit, de manera que ella està exclosa del Logos, raó que justifica la seva discriminació en la societat.
Encara que els mites grecs parlen de societats matriarcals, com les Amazones o Lemnies, però la realitat de la dona grega, i en concret d’Atenes, és que aquesta no es considerava ciutadana, de manera que no podia participar en la vida política ni pública. Totalment sotmesa a un home (pare, marit, fill...) la seva llibertat de moviments reduïda i confinada a la llar, no sembla que la seva situació variés gaire al llarg de la historia de la Grècia clàssica. Els testimonis que ens han arribat són escrits per homes, i no són generalitzables a tots els indrets ni períodes (a Esparta, per exemple, sembla que la dona gaudia d’una mica més de llibertat). Tampoc no podem saber fins quin punt elles hi estaven d’acord.
Hi ha algunes excepcions, com el cas de les hetairai, i dintre d’aquestes, algunes com Aspasia, de Pericles, va influir bastant en ell i la seva manera de governar. Elles eren les úniques amb accés a l’ensenyament.
Respecte a Medea, en la seva tragèdia es poden efectivament veure reflectits alguns dels trets assenyalats, però avant s’ha de considerar el fet de que en el teatre grec, sovint es produeix una “inversió” dels rols, per a entreteniment de l’espectador. Per exemple, en l’Agamenó d’Esquil, Clitemnestra governa casa seva com un home, sense el seu marit, i al seu retorn, conspira per a matar-lo. En el cas de Medea també es poden observar uns trets, en el seu comportament vers Jason abans del seu repudi, i la seva terrible revenja. Abans del repudi, tal i com explica Apoloni de Rodes[2], Medea és amiga de Jason, esta enamorada d’ell, viatja amb ell, participa en les seves gestes i arriba a matar al seu germà per ajudar-lo. No és una imatge de dóna que lligui massa amb la tradicional de la dona grega. Un cop ha estat rebutjada per Jason, llavors es troba totalment desprotegida i mal vista, per ser dóna, estrangera, repudiada, exiliada i temuda, doncs hom parlava els seus coneixements de bruixeria. En el seu cas, no pot demanar ajut a ningú, doncs no hi ha cap home que la pugui, o vullgui, ajudar, i és finalment amb un home que troba el seu lloc quan fuig a Atenes. La seva revenja, que duu a terme a la fi sense sentiments humans, com una força bàrbara de la natura, és molt meditada. Dubta molt, sobretot pel que fa a l’assassinat dels seus fills, doncs sap que és el pitjor càstig per a un grec, perdre la seva descendència, però són també els seus fills. I duu a terme el seu propòsit, com un home i no pas segons la imatge de la dona grega sotmesa i a la seva llar. Fuig, viatja, i aconsegueix un altre home, una altra vida, sense que el fet d’haver estat repudiada i el seu terrible crim semblin inconvenients.
Llavors, encara que es poden reconèixer certs trets dels esmentats, Medea és una heroïna atemporal, les seves accions són tan vàlides per a impressionar al públic grec de l’antiguitat com a l’actual. I encara que és un pecat comparar-ho, la Eulàlia de Nissaga de poder no és més que una Medea a la catalana.

4. Oratòria judicial o forense: En el enraonament per a defendre o condemnar una causa, es pot recórrer al càlcul de possibilitats: “Es evidente que soy débil de cuerpo, mientras que él es fuerte; por ello no es natural que me haya atrevido a agredirle”[3], a la pietat: "Viejo, en el exilio, rechazado, mendigaré mi pan en una tierra extra­ña"[4] , i per suposat a guanyar el favor del tribunal: “No es que yo desease evitar un juicio ante vuestra democracia y, des­de luego, podría confiar por entero en vosotros sin tener en mientes el juramento que habéis prestado”[5]. Andòcids juga amb innocència i candor, en el seu judici pel cas dels Hermes mutilats, explicant l’origen de seu coneixement del cas per part dels seus veïns: “Andócides, el asunto está acabado y nosotros lo hemos hecho. Si tienes a bien estarte quieto y callado, tendrás nuestra amistad como antes. Si no, nuestra enemistad será mucho ma­yor que cualquier nueva amistad que hagas al delatarnos [6]”, però si era necessari, recorrien als insults directes: “Me da vergüenza hablar de Hipérbolo, cuando su padre, un estigmatizado, todavía es esclavo público en la fábrica de moneda, y él es un bárbaro extranjero fabricante de lámpa­ras[7]”

Oratòria política o deliberativa: es tracta de proposar, referit al futur, davant d’una assemblea que acceptarà o rebutjarà. Aquí es on s’esposen els grans ideals grecs. Demostenes, per exemple, defensa l’educació: “De la misma manera que deben ser las más fuertes las partes inferiores de una nave, de una casa y de todas las cosas de esta índole, así también es conveniente que los principios y las bases de la política sean verdaderos y justos[8]” o a la seva estimada Atenes: “Que nunca, ¡oh! dioses todos, ninguno de vosotros les con­ceda el cumplimiento de ese deseo. Antes bien, infundidles mejor reflexión y mejor propósito, y si no tienen remedio, ani­quiladles por completo a ellos solos por tierra y mar, y al resto, a nosotros, garantizadnos la más rápida liberación de los temores que penden sobre nosotros y la seguridad de la salvación[9].” Esquines defensa la pau i una estratègia política: Reconozco haber aconsejado al pueblo reconciliarse con Filipo y a hacer esa paz que tú ahora consideras vergonzosa cuando jamás cogiste las armas, y que yo afirmo que es mu­cho más honorable que la guerra” [10]

Oratòria epidíctica o de exhibició: inclou discursos panegírics (festivals) i oracions fúnebres: Por eso, aunque han muerto, no ha muerto con ellos nues­tra añoranza, sino que inmortal en no inmortales cuerpos vive cuando han muerto[11]. O com aquest altre, de Lisies[12], dedicat a les Amazones: “Existieron en tiempos las Amazonas, hijas de Ares, que vivían junto al río ingente gloria de este país, tomaron consigo a los más belicosos de entre los pueblos y, con grandes esperanzas de obtener alta reputación, emprendieron una expedición contra esta ciudad; pero, al tropezar con guerreros valerosos, sus almas se igualaron con sus sexos, adquirieron fama opuesta a la precedente y se revelaron como mujeres, más aún que por sus cuerpos, por los peligros en que se vieron. Y son las únicas a quienes no les fue dado el aprender de los fracasos con el fin de conducirse mejor en lo sucesivo, ni tampoco el regresar a sus casas para anunciar su desdicha y el valor de nuestros antepasados; pues al morir allí mismo, y pagar así la pena de su insensatez, hicieron inmortal, gracias al valor, la fama de nuestra ciudad y, en cambio, por la calamidad aquí sufrida, sumieron en la oscuridad a su patria. Y así aquellas, por apetecer injustamente la tierra ajena, perdieron justamente la suya”

5. Les principals formes de govern són la monarquia i tirania, l’aristocràcia i la democràcia, segons si el poder es trobava en mans d’una persona, un grup o el poble, representat per un grup.
La monarquia, sembla ser la primera forma de govern que hi trobem: el poder en mans d’uns nobles, basileis, rics i poderosos, en la que el poder passa de pares a fills, noblesa hereditària. En Atenes, per exemple, eren els nobles terratinents la classe dirigent, il·lustres pels seu naixement, riquesa i valors personals. Van governar la ciutat mitjançant un consell, l’Aeropag, d’autoritat inapel·lable. Al llarg del segle VIII ane la societat grega es va transformar, i va ser la riquesa, i no pas el naixement, el criteri de poder d’aquesta manera, els consells de govern de les polis es van reorganitzar, fins que els no nobles assoliren el mateix poder que aquests. Aquesta monarquia, sovint va donar l’oligarquia, però va romandre durant molt de temps en algunes zones com Esparta i Tesalia. Dos autors van parlar de l’aristocracia: Teognis de Mègara, mostra la preocupació dels monarques en veure la gradual adquisició de poder dels no nobles, i la ruptura social conseqüent; per altra banda, Píndaro reflecteix alguns dels ideals de vida aristocràtica.
L’oligarquia era la limitació del poder polític en unes poques famílies, els oligarques, normalment amb grans fortunes i membres de les antigues famílies nobles. Segons Aristòtil, en la seva “Política”, hi havien dos tipus principals d’oligarquies: aquelles on els oligarques tenien la possessió de la major part de les terres, i segons aquest poder governaven i aquelles en les que aquesta condició no era necessaria, i es tractava d’un grup de persones, amb els mateixos drets polítics. En aquest segon cas, sembla que només uns eren els triats per a les altes magistratures. A llarg del segle V ane, l’influencia d’Atenes va fer que sorgisen formes de govern democràtiques, però l’oligarquia va continuar, en alguns llocs com Corinto i Tebes.
Un tirà es considerava al monarca absolut que es feia amb el poder de manera il·legal. Durant els segles VII VI ane hi van haver molts, generalment membres de l’oligarquia governant que havien fet la revolta popular contra el govern, traint per tant la seva pròpia família. De manera que en un principi la paraula “tirà” no tenia les connotacions negatives d’ara, donat que el tirà es preocupava pel demos, pel nivell cultural de les seves ciutats, per embellir-les... Aquestes tiranies duraven, com a molt, dues generacions. Entre els tirans més coneguts es troben Fidó, Polícrates, Periandre...
I per últim, la democràcia, que en l’Antiga Grècia era entesa com el govern del poble, del demos, mitjançant el vot dels ciutadans homes. A Atenes, va ser establerta per Clistenes en el any 508 ane, i va romandre fins al 322 ane, quan va ser conquerida per Macedònia. En la democracia, les decisions es prenien pel vot majoritari d’una assemblea directa de ciutadans, ecclesia. Les seves decisions eren executades per un consell, boule, i per uns funcionaris triats per sorteig. Per Efialtes i Pericles es va introduir la democràcia radical, complerta, de manera que tots els càrrecs es triaven per sorteig, excepte aquells on era necessària una formació concreta, com els militars. La duració d’aquests càrecs era, en general, breu, i no es podia repetir. Els funcionaris havien de pasar un examen de capacitació, i donar comptes al final del període. Respecte als tribunals de justicia, es presentaven els problemes davant de jurats triats per sorteig. L’estat pagava a qui, per la seva manca d’argent, no podia complir les seves obligacions civils, com el servei judicial.
Molts van ser els que van parlar sobre la democràcia, sistema que es va acabar imposant a tota Grècia. Però en concret, Aristòtil va escriure sobre política 8 llibres, defensant que és que la monarquia és el millor sistema de govern, sempre que el monarca, o oligarques, siguen uns erudits, uns virtuosos. Reconeix les dificultats d’aquest sistema, i acaba acceptant la democràcia limitada com a sistema que millor s’adapta a la Grècia del seu temps.

6. Encara que el Laoocont és principalment conegut per aquesta representació, aquest príncep trojà apareix en un episodi de l’Odissea, en el del famós cavall de fusta. Laocont, sacerdot d’Apol·lo, va advertir als trojans dels perills que hi havia, però la seva mort, i dels seus fills, per les dues serpents tot just desprès de la seva predicció es va considerar com a càstig per la seva impietat, i ningú li va fer cas.
L’època hel·lenística és la de barroc i decadència de la cultura i art grecs. El fris de l’altar de Zeus a Pèrgam i el Laoocont són dues de les obres que es solen considerar més representatives de les característiques de l’època: superposició de diferents parts del cos, lluita, moviments violents i dramàtics, anatomia ben reflectida, amb els músculs en tensió, expressió de dolor... Respecte al tema, aquí es representen dos nens, i a l’època també ancians, que no s’havia donat mai abans. S’abandona, doncs, la representació únicament de deus o herois, guerrers o muses, i es representen persones de totes les edats i tots els estrats socials, trobant ara el gust més aviat al naturalisme que a la perfecció i harmonia.

7. La colonització grega:

La colonització grega va estar motivada per la manca de terra disponible a Grècia i la fam i pobresa derivades. També per qüestions polítiques, especialment en les polis de govern aristocràtic, opressor, i per a assentar les bases de nous mercats i rutes comercials. Les colònies eren normalment un estat sobirà independent de la polis d'origen, encara que els llaços entre ambdues eren forts.



8. Formes de govern:
Esparta: El seu origen es troba al segle X ane, com una agrupació d’aldees dories unificades sota una entitat política: dues famílies reals. De cadascuna provenia un dels dos reis hereditaris que governaven conjuntament. Al anar guanyant terres i poder, aquest sistema va esdevindre una rígida oligarquia, amb el poder en mans dels èforos (magistrats) i la gerusia (els dos reis i 28 membres, de més de 60 anys i de caràcter vitalici). Ells formaven la màxima entitat judicial. L’assemblea estava formada per tots els ciutadans de més de 30 anys, que eren el òrgan consultiu, sense autoritat real però que devia ratificar la declaració de guerra.
A partir del segle VII va començar el procés d’austeritat militar pel que es coneix. Abans d’enfermar-se en ella mateix, Esparta era una polis amb una activitat normal en la vida de Grècia, la seva art e indústries molt desenvolupades i famosa per la seva lírica coral. Poc a poc es va convertir en un estat tancat, famós per la seva austeritat i disciplina militar, pel seu laconisme (de Laconia, el nom grec per a Esparta). L’organització social era bastant diferent a la de la resta de Grècia, des del moment del naixement d’un enfant (que tenia que superar l’escrutini i l’acceptació dels vells de la família), la seva incorporació al servei militar a l’edat de 7 anys i la seva plena ciutadania, a l’edat de 30 anys. Les dones rebien també una educació militar compaginada amb la música i la dansa, i sembla que eren més lliures que a la resta de Grècia: s’esperava d’elles cert interès pels assumptes d’estat.
Atenes: En el seu origen, Atenes estava governada per reis, com en la majoria de polis. Es considera l’últim rei Codro, després d’ell els arconts electes[13], amb els que va esdevindre una monarquia: tres triats entre l’aristocràcia, en principi per 10 anys però a partir del 683 ane per un any. Un dels arconts era el basilei, el rei, amb funcions religioses. El segon presidia el consell de l’Aèropag, i el tercer dirigia l’exèrcit. El poder dels aristòcrates va continuar fins al 594 ane, amb la reforma de Soló. Malgrat aquesta reforma, els tirans van pendre el poder a mitjans del segle VI, i van romandre-hi fins al 510 ane. Durant aquests anys, la ciutat va prosperar moltísim a nivell cultural i material, però el fi dels tirans va suposar el començament de la veritable democràcia.
Micenes: en ella va romandre la monarquia fins a la destrucció de la cultura micènica, cap al 1200 ane. Micenes, Pilos i altres ciutats del sud de Grècia es van cremar, i els intents de recuperació d’elles van ser aturats per la destrucció de les ciutats.
Creta: exactament igual, va romandre monarquia fins a la seva destrucció per part dels romans a l’any 68-67 ane.
9. Suposo que els personatges personificats fa referència a la Força i la Violència, i exclou als deus i personatges mítics. La Força i la Violència apareixen només en els primers versos de la tragèdia, i són la representació de Zeus, qui castiga a Prometeu, però també són la consciència política d’Hefest. És a dir, Hefest es “germà” de Prometeu[14], tots dos són éssers immortals i el primer ha d’obeir l’ordre de Zeus, però sense estar-hi d’acord, trist i dolgut[15] per haver d’emmanillar-lo, amb les seves mans i les seves eines. La Força i la Violència li van recordant quina és la seva tasca[16], i li obliguen a continuar, li exhorten[17], li enraonen i convencen cada cop que Hefest dubta. He parlat en plural i les he incloses a totes dues, però realment La Violència no diu res, només hi es en cas de que Hefest no es decideixi, imagino.
En el “Diccionario abreviado de la Literatura Clásica” de M.C. Howatson, he trobat una data sobre aquesta obra que m’ha sembla interesant: aquests dos personatges no els menciona com a Força i Violència, si no com Cratos (el Poder) i Bía (la Força). De manera que no és pas la Violència qui espera en silenci, si no el Poder, contra el qual no es pot fer res. En aquest cas, és més evident per què no diu res, el poder absolut no te necessitat de parlar: és el poder, sempre es farà el que ell vol.
Respecte al problema que traspua aquesta peça, hi ha els més evidents: l’enfrontació del Tità al Deu: Prometeu ajuda a Zeus a esdevindre el Deu de l’Olimp, però ara l’ha traït i el càstig és desmesurat. Així i tot, Prometeu no s’empenedeix, i continua oposant-se al poder absolut, encara que estiga acabat i exposada la seva humiliació. Però he trobat una interpretació de la tragèdia, diferent a les habituals, que m’ha semblat molt interessant. De manera que em centraré en aquesta, que encara que és una interpretació molt particular i possiblement no encertada, és una visió molt original.
Es tracta de Simone Weil, segons la que el mite de Prometeu es pot reinterpretar en termes de vinculació entre misèria i dignitat. Prometeu és castigat i sotmés a la vista de tothom, que el contempla amb pietat (Io, Oceans, Hefest) o sense (Hermes, La Força...). Però l’aparent paradoxa és que Zeus és el deu dels suplicants, i castiga a qui no sent pietat del sofriment dels altres: “mas de Zeus suplicante la ira aguarde al que no atiende el grito del que sufre”[18]. D’aquesta manera, tots dos es limiten i extra-limiten: Prometeu, amb el foc assumeix una feina de Zeus, mentes que aquest no pot romandre indiferent al dolor de Prometeu, encara que ell és el causant d’aquest sofriment. De manera que, d’una manera potser una mica romàntica, la gran lliçó moral d’aquesta tragèdia fa més referència a la compassió i respecte pel sofriment, vingui d’on vingui, ja que mai és just. Ni en el cas de Prometeu, que sap que està fent mal, sap que serà castigat (com sap també qui i com el salvarà, o el destí d’Io), és un dolor que no hagi de ésser respectat i dignificat.
10. La tragedia de Edipo es conmovedora en el sentido más profundo. Es un personaje justo, sensible, honesto con su pueblo [19], dispuesto a encontrar la causa del dolor que le azota sin reparar en las dificultades que ello conlleva [20]. Ya ha vencido a la Esfinge, con lo que ofrece toda su inteligencia y su valía personal a la solución del conflicto.
En su empeño llega a afirmar, para desasosiego del público conocedor de la historia, que “como si mi padre fuera, lo defenderé y llegaré a todos los medios tratando de capturar al autor del asesinato”. Tiresias teme el efecto de sus palabras, se debate entre la verdad que conoce y las dramáticas consecuencias que sus palabras va a tener sobre Edipo: “(...) veo que tus palabras no son oportunas para ti (...)Yo nunca revelaré mis desgracias, por no decir las tuyas”. Dos son ya, pues, los personajes martirizados por el sentimiento de culpa y el afán de liberar al pueblo de sus males. Ambos igualmente desesperados, en la misma obstinación: “Me has reprochado mi obstinación, y no ves la que igualmente hay en ti(...)”. Finalmente, el profeta habla, pero la indignación y cólera de Edipo le impide ver lo que de verdadero hay en sus palabras. La cólera le hace dudar de su cuñado, y ve en él un conspirados aliado por Tiresias. Creonte le demuestra, con argumentos justos y sensatos, su inocencia “no tengo más deseo de ser rey que de actuar como si lo fuera, ni ninguna otra persona que sepa razonar”. Pero es necesaria la intervención de Yocasta, el juramento a los dioses para que el rey se sosiegue, y cambie el castigo prometido a Creonte por el que promete al causante del asesinato de Layo. Las palabras de Yocasta le hace sospechar, junto con la duda que ha sembrado en él Tiresias, de su verdadera naturaleza.
La llegada de un mensajero, anunciando la muerte del padre adoptivo de Edipo lo calma, hasta que el mismo mensajero le explica las condiciones en las que fue encontrado. La angustia asalta a Edipo, justo y sensato, pero totalmente cegado por la desesperación, por la duda, por el miedo. Llega el pastor a revelar a Edipo su verdadero origen, a pesar de que el miedo lo atenaza, la duda, martirizado él también como el mismo Edipo, como Yocasta, como Tiresias: “SERVIDOR.- ¡No, por los dioses, no me preguntes más, mi señor! EDIPO.- Estás muerto, si te lo tengo que preguntar de nuevo.” Por la fuerza, cegado por la cólera y la desesperación el rey le arranca la confesión. En este momento, los acontecimientos se precipitan, pero no a la vista del espectador. Es por boca de un mensajero que se conoce la desgracia ocurrida a los esposos “legendaria felicidad anterior era entonces una felicidad en el verdadero sentido; pero ahora, en el momento presente, es llanto, infortunio, muerte, ignominia y, de todos los pesares que tienen nombre, ninguno falta” , la desesperación que a ambos les lleva a cometer horribles crímenes, los gritos y las palabras impías que de sus bocas salen. Es la compasión, una vez más, ante el criminal que sufre por los actos cometidos, “Pronto podrás ver un espectáculo tal, como para mover a compasión, incluso, al que le odiara” , la venganza prometida al homicida de Layo, la desesperación y el desamparo ante el hombre que se enfrenta a tal terrible crimen, cometido sin saber pero no por ello librado de la culpa y el remordimiento. Ya no es, para Edipo, preocupación las penas de su pueblo. Ahora le mata, como hombre justo que es, el haber cometido los crímenes más terribles entre los griegos, pues no sólo es el homicida de su padre, si no que lo es también de su madre, a la que arrastra al suicidio por las consecuencias de sus actos. Nadie puede, retomando la teoría de Simone Weil, la compasión ante el que sufre, aunque sea éste el causante de sus males, consciente (como en el caso de Prometeo encadenado) o no. Es una reflexión que enfrenta al hombre con las consecuencias de sus actos, con sus pasiones, lo encuadra en su lugar en el universo. Lo realmente importante no es el dolor en si, patente y contagioso de esta obra, si no el estado de consciencia al que llegan Edipo, y sobre todo Yocasta, al enfrentarse con la realidad. Es interesante destacar que el protagonista de la tragedia es él, el hombre justo que, al enterarse de la profecía de su nacimiento, abandona a sus padres para evitar cumplirla, aún sin saber si es o no cierta. Es cierto que mata a varios hombres, pero en ningún momento de la obra se considera esto como un crimen, al ser en legítima defensa. Sin embargo, Yocasta mandó asesinar a su hijo recién nacido, sabedora de la profecía, y tomó por marido a un hombre de la edad de aquel su hijo, que además comparte “la figura” con su marido muerto. Por lo tanto, realmente la tragedia y el crimen está en ella, y en todos aquellos que, sabedores de la profecía, no hablaron a tiempo para advertir. Una vez más, no se puede desafiar el poder de los dioses, y el hombre no puede escaparse de su destino, por más que intente actuar con justicia y honestidad.

Bibliografia consultada:
“Diccionario abreviado de la Literatura clàsica”, M.C. Howatson, Alianza Editorial, Madrid, 1999.
“Tragedias completas” Esquilo, Biblioteca Edaf, Madrid, 2001.
“Tragedias I” Eurípides, Ed. Cátedra, Madrid, 2005
“Edipo rey”, versión digital.
http://www.santiagoapostol.net/latin/grecia.html
http://www.liceodigital.com/historia/grecia/griegos1.htm
http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/adela35.pdf
http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/contenidos.html#uno
http://es.wikipedia.org
http://www.artehistoria.com/
http://www.portalmundos.com/mundofilosofia/femenino/simonaweil.htm
http://www.antroposmoderno.com/word/biosimone.doc
[1] Howatson, M.C. “Diccionario abreviado de la Literatura Clàsica”, Alianza Editorial, 1999
[2] El viaje de los Argonautas, Madrid 1975
[3] Aristóteles, Retórica, 1402 a 17.
[4] Antifonte, III, II, 2, 9.
[5] Antifonte, III, 5, 8
[6] Andócides, Sobre los misterios., 63.
[7] Andócides, fr. 15.
[8] Demostenes, Olínticas, II, 10.
[9] Demostenes, Sobre la corona, 324.
[10] Esquines, Sobre la embajada desleal., 79.
[11] Gorgias, fr. 6, 15-16.
[12] Discurso fúnebre, 4-6
[13] Funcionaris de més alt càrrec, amb poders judicials i executius.
[14] Hefestos : « ¡Son tan poderosos la sangre y el trato ! »
[15] Hefestos : « ¡Oh, maniobra aborrecidísima ! », « (…) así a otro cualquiera le hubiese tocado en suerte, que no a mi »
[16] La Fuerza : « ¡Cómo te será dado desobedecer los mandatos de padre?”
[17]La Fuerza: “ Por qué, pues, no te das prisa a rodearle… »
[18] Esquilo, « Las suplicantes »
[19] “Sé bien que todos estáis sufriendo y, al sufrir, no hay ninguno de vosotros que padezca tanto como yo. En efecto, vuestro dolor llega sólo a cada uno en sí mismo y a ningún otro, mientras que mi ánimo se duele, al tiempo, por la ciudad y por mí y por ti”.
[20] por ellos sufro una aflicción mayor, incluso, que por mi propia vida.