CultClasHA4

1. Es tracta del famós mite de la competició entre Posidó i Atena per donar nom a Atenes. Van oferir tots dos ofrenes útils, i va guanyar Atena en fer hi oferir un oliver, davant el cavall, o font d’aigua salada (segons les versions) que en va oferir Posidó

2. Temple de Niké Àptera està dedicat a la deessa de la Victoria sense ales, fet per a que no pugues volar lluny d’Atenes, i romangués per sempre a Atenes. Es va projectar cap al 449 ane, però va retardar molt la seva construcció, per diferents raons polítiques.
L’espai disponible, molt estret, va condicionar molt el seu disseny, fet per Calícrates. De manera que és un temple molt petit, tetràstil i anfipròstil, considerat l’exemple més emblemàtic de l’art jònic. Naos i pronaos estan fusionades. Així doncs, sembla un temple in antis, sense ser-ho. Dintre sembla que es va dipositar una estàtua de la deessa Atena, amb un casc i una magrana, que va ésser destruïda en la invasió persa. Com a decoració, una Amazomàquia i una Gegantomàquia, on destaca una batalla històrica, entre grecs i bàrbars en presencia dels deus. L’exterior presenta a Atena contemplant una desfilada. Tota la decoració s’atribueix a Calímac.
A l’extrem nord de l’Acròpolis es troba l’Erecteion, construït immediatament desprès de l’Atena Niké. Està dissenyat per Filocles. Es considera el més perfecte dels temples respecte al seu acabat. La seva planificació va estar marcada per moltes dificultats, que son la causa de la seu original disseny: inclinació brusca del terreny, haver de respectar l’emplaçament de l’olivera d’Atena i de la roca de Posidó (del famós mite de la lluita de tots dos per la ciutat). Es resol amb un edifici en dos nivells, amb l’interior dividit en dues parts independents, cadascuna amb una orientació diferent i el seu propi pòrtic de columnes jòniques. Pel pòrtic principal, que mira a l’est, s’accedeix a una cel·la dedicada a Atena Polies. Aquí s’hi guardava la imatge de la deessa de fusta. L’altre pòrtic conduïa a les altres tres cel.les (una dedicada a Poseidó i Erecteu, altra als ancestres mítics i l’altra a Hefaistos) i es tancava per darrere pel pòrtic de les Cariàtides. Protegia el pati on es trobava la tomba d’Erecteu, el deu serp fill adoptiu d’Atena i engendrat per l’ejaculació d’Hefest sobre la cama d’aquesta.
El Partenó va romandre XXI sense grans alteracions, només a l’Edat Mitjana va ser transformat en església bizantina, amb construcció d’un absis al pronaos i altres modificacions. A 1458 va ser una mesquita per als turcs, amb alçament de minaret. Al segle XVII es va transformar en un polvorí, i en 1687 va fer-hi explosió una granada, que va enderrocar els elements estructurals bàsics. Les escultures que encara hi quedaven van ser arrencades durant el principi del segle XIX, que van acabar al British Museum. Al 1894 un terratrèmol va deteriorar el que quedava d’estructura, i no es fins a 1921 que s’inicia la seva reconstrucció.
El Partenó es va construir sobre un temple anterior, per Ictino i Calícrates, aconsellats per Fidies, director de totes les obres de l’Acròpoli. Es va concloure l’any 432 ane, i de l’antic temple es van aprofitar només els ciments i basament. Com la major part d’elements de l’Acròpoli, està fet de marbre del Pentatèl·lic. La planta d’aquest temple correspon a un temple dòric, octástil i dístil Hi ha, respecte al cànon clàssic, un augment de la cel·la en detriment del passadís interior, per a albergar la estàtua crisoelefantina. La decoració, encara de encarregada a Fidies, no la va realitzar ell integra, si no que va demanar ajut a un grup d’escultors, de manera que no hi ha homogeneïtat. Les escultures que adornaven el temple es troben en les metopes, el fris i els frontispicis. Aquests estan tan mal conservat que es sap el que representaven pels testimonis de Pausanies: el frontó oriental en naixement d’Atena del cap de son pare, i l’occidental la lluita entre Atena i Posidó. Dintre del temple es trobava l’estatua crisoelefantina de la deessa Atena, de 12 metres d’alçària, decorada en or i marfil.
Hi havia 92 mètopes, escultures individuals en baixrelleu, 32 en cada costat i 14 en cada extrem, separades entre elles pels triglifs. Es situen al voltant de l’edifici, per tant, sobre la fila exterior de les columnes i representen escenes de mítiques batalles: la de Troja, la dels grecs contra els centaures, els Deus contra els Gegants, els grecs contra les amazones. D’aquestes mètopes, 39 es troben en Atenes i 15 en el British Museum.
El fris mesurava 160 metres, situat sobre la línia interior de columnes. És una estructura allargada en baix relleu, que representa la famosa processó de les Panatenees. Hi havia en un origen 115 pannells, dels que romanen 94: 36 en Atenes, 56 en el British i una en el Louvre. Com a novetats d’aquesta escultura, el tema de vida civil i el naturalisme delicat del tractament de cada figura.

3. “Maia, la més gran, unint-se a Zeus (...) roba les vaques que pasturava Apol·lo (...) Apol·lo, havent sabut per mitjà de l’art endevinatòria (...)que condueix Hermes a Pilos i li torna les vaques (...)Però en sentir el so de la lira, Apol·lo li canvia les vaques per l’instrument (...) la sírinx i comencà a tocar-la, Apol·lo la va voler també”

Les característiques d’aquest deu es poden veure en aquest cant homèric: deu dels camins i llindars, el missatger dels deus[1] , de la sort (una troballa era considerada un hermanion, regal d’Hermes) especialment de com fer diners i patró de mercaders[2] i lladres (ell roba les vaques d’Apol·lo), conductor de les ànimes al món de l’Hades[3], deu de lo furtiu i les males arts[4]. D’aquest mite s’entén que també Hermes fos invocat per a aconseguir l’enteniment amb enemics i estrangers, de manera que el mot grec per a dir “intèrpret” és hermeneus, i l’art de l’interpretació, Hermenéutica, i de l’oratòria, en general de la literatura.


4. El primer es l’Apolo de Belvedere, de Leocares, segle IV ane, i el segon el Kouros Anavisos, fet al 525 ane, època arcaica. El segon te totes les característiques dels Kouros: nu, espatlles amples, cintura estreta, visió frontal, immòbil, cama esquerra una mica avançada, peus perfectament anclats a terra, braços pegats al cos, mans tancades, mirada fixa amb ulls rasgats, expressió hieràtica però amb un petit somriure. Respecte a l’Apolo, es veu com trenca la verticalitat amb l’obertura dels braços, mira de representar el moviment, amb una postura més natural i més humana. El pes es recolza sobre una de les cames mentre que l’altra es troba gairebé despegant-se del terra. El mant que porta sobre les espatlles està delicadament treballat, així com els rínxols dels seus cabells. Per suposat, les característiques arcaiques en el rostre les ha perdut, però manté la nuesa (no total) i la marcada anatomia. No mira endavant, trenca la frontalitat amb la seva postura i la cara girada.

5. Els misteris grecs són formes secrets de culte, al marge de la religió oficial i pública. Com a secretes, no gaire informació hi ha al respecte, a banda de que hi havien molts cultes mistèrics i la que sembla ser la seva característica comuna, garantir als “iniciats” una existència feliç a l’altre món.
Els millors documentats són els d’Eleusis ( a 20 k. D’Atenes), dedicats a Demèter i la seva filla Persèfone. Va durar, pel que es sap, mil anys: la primera manifestació amb els Himnes Homèrics fins a que l’emperador Teodosi els va prohibir, al 393. L’administració d’aquests estava relacionada amb dues famílies eupàtrides d’Atenes, i es celebraven al mes de Boedromió (setembre-octubre), durant la sembra. No hi podien participar “els que no tingueren les mans pures i els que parlaren una llengua incomprensible”, i començaven per un bany a la mar per a purificar-se, seguit d’un sacrifici individual d’un porquet. Llavors, els neòfits participaven en una processó, i després interioritzaven el mite de Demèter, primer en uns dies de dejú, símbol del patiment de la mare per la filla desapareguda, que trenquen, com ella, amb una beguda d’ordi amb menta, anomenat kykeon..
Els misteris dedicats a Baco, els orgia, buscaven un alliberament mitjançant el deliri alcohòlic, però també la promesa de vida feliç.[5]

6. Es tracta del traçat de les ciutats en quadrícula, en dàmer. L’adjectiu “hipodàmica” es un homenatge al arquitecte grec Hipòdam de Milet. Va ser ell qui, a mitjans del segle V va dissenyar el Pireu, al voltant del port, substituint els carrerons estrets per carrers amples i perpendiculars. En ells, hi ha dues vies principals, una que creua de nord a sud, el cardo maximus, i l’altra que creua d’est a oest, decumanus maximus
Aquesta planta coincideix en Alexandria, dissenyada per Dinòcrates de Rodes, i l’Eixample de Barcelona, d’Idelfons Cerdà. En cada cas, amb adaptacions i modificacions particulars, per a adaptar-se al terreny, a la societat o a les característiques ambientals. [6]

7. Segons la mitologia grega, Palamedes va ser un heroi molt enginyós, que entre altres coses, havia inventat algunes lletres de l’alfabet i el joc de les dames. Va ser ell qui va descobrir l’engany d’Odiseu quan aquest va mirar de no anar a la guerra de Troia.
El nom heúresis, invenció o descoberta, s’aplica a la trobada d’arguments per a que un discurs persuasiu resolgui un problema retòric. Aquest text fa referència a l’origen del nom Palamède, de ma, la ma que fabrica.

8. La novel·la es va considerar un gènere secundari, tant a l’època com a les posteriors, de manera que és recent l’interès que ha despertat pels estudiosos. Hi ha, però, una sèrie de característiques que la defineixen, i que es poden trobar en aquest fragment: Hi ha patetisme, de fet és una exaltació del patetisme[7], de manera tremendista, el dolor i la pena dels amants, un dolor que els supera i els condemna. També es troba molt de detall en les descripcions, en concret en trobem aquí en la descripció de les robes i complements que cadascú porta en la processó. I per suposat, molta càrrega eròtica, doncs és el principal tema i trama de la novel·la.[8] En general, es considera que la novel·la grega és un relat extens en prosa destinat a entretindre, no a educar o meravellar amb la bellesa. Tracta temes fàcils per al públic, generalment relacionats amb l’amor clandestí o infidel.[9]

8. Es tracta d’una continua mofa a Sòcrates, a qui distorsiona fins transformar en sofista. Critica els seus mètode d’aprenentatge com a inútils (vist el final de l’obra o qualsevol de les conclusions que hi treuen, maques en teoria però incertes i sobre tot, inútils), injustos (sempre triomfa l’argument pitjor), el seu ateisme absurd, doncs adora als núvols. A Sòcrates el pinta com un vell excèntric, incoherent i una mica boig, brut, pàl·lid i malsà. Els seus deixebles, igual o pitjors. L’escola que hi apareix.

9. Normalment, les comèdies aristofàniques tenen un final feliç, una celebració, surten tots els personatges en processó... En aquest cas, el final és tràgic, el personatge principal cau en la desesperació i crema la casa dels filòsofs. És la guinda a la crítica que fa l’autor als sofistes, personificats per Sòcrates, incapaços de resoldre els problemes del protagonista, i per extensió, inútils en la seva ciència. Aquesta darrera crítica es evident a les últimes frases que intercanvien tots dos:
- (Sócrates): ¡Hola! ¿qué haces en el tejado?
- (Estrepsíades): Camino por el aire y contemplo el sol.

En clara al·lusió a la tasca del sofista, pensar i raonar en la contemplació...

[1] Apol·lo: “te haré mensajero de los inmortales y de todos los hombres” (v.521) (totes les referències són de la versió digital de l’Himne homèric a Hermes)
[2] Apol·lo : “te daré luego la hermosísima varita de la felicidad y de la riqueza” (v.521)
[3]Apol·lo : “sea el único mensajero irrecusable para Hades” (v.521)
[4] “mas en un sinnúmero de ocasiones engaña” (v.574) “Temo, oh hijo de Maya, mensajero, taimado, que me hurtes la lira y los curvados arcos” (v. 514)
[5] Howatson, M.C., « Diccionario abreviado de la Literatura clàsica”
[6] Com no hi ha espai per a imatges, consulte si us plau el meu blog: http://carmensdmv.blogspot.com/
[7] patético: Que produce o manifiesta de una manera muy viva los sentimientos,sobre todo de dolor,tristeza o melancolía
[8] Esther L. Paglialunga, “De la compasión al placer: la novela griega como sucesora de los efectos de la tragedia”
[9] http://web-p.cnice.mecd.es/eos/MaterialesEducativos/mem2001/scripta/gen/generos/novela.htm