CultClasHA1

1. Es tracta d’un codi d’honor, que es manifesta de diverses maneres. En concret, hi ha l’hospitalitat, que es duta fins a les seves últimes conseqüències. Entre l’hoste i l’amfitrió hi ha un pacte sota la protecció de Zeus, que es prolonga als descendents. Llavors, encara que tots dos estiguin lluitant en bàndols rivals, es deuen a aquest antic pacte, que inclou l’intercanvi d’armes[1].

2. Segons ens diu als Treballs i Dies, la dona es un regal a Prometeu, pel robatori del foc: “A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”. Llavors, aquesta font de desgràcies es feta la dona, “una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals” que aprèn de Atena a teixir, que posseeix d’Afrodita el desig, la gràcia i el desassossec, dotada una ment insolent, un caràcter capriciós i del do de la paraula. Llavors, és una figura negativa, doncs causa els mals als homes, a qui sedueix amb les seves arts.
Aquesta opinió és compartida per, entre altres, Simónides d’Amorgos, qui en el fragment número 7 que es conserva d’ell fa una comparació entre les dones i diversos animals com la porca, la rabosa, la gossa, l’ase... “A una la hizo nacer de una puerca de largas cerdas; en su casa todo está lleno de basura, en desorden y rodando por el suelo (...) A otra, hija de la zorra malvada (...)A otra, hija de la perra, la hizo irritable e impulsiva...”
També Teòcrit, a “La bruixa enamorada” descriu una dona que conjura, amb l’ajut de Hécate i de verins, l’amor d’un home. No és una dona amable, és exactament una bruixa que planeja venjança: “Demà m'arribaré a la palestra de Timaget, per veure'l, i li diré a la cara el mal que em fa. Ara, però, amb els meus eixarms el fetillaré.”

3. Dintre de la poesia lírica de la època arcaica, Safo pertany al grup de poetes monódics, i dintre d’aquest als mèlics[2]. Safo i Alceu, els dos poetes més importants d’aquest grup, comparteixen dues característiques: escriuen en el dialecte de l’illa de Lesbos, ja que tots dos hi eren originaris (i que dona a la seva poesia més naturalitat i sinceritat), i pertanyien a famílies aristocràtiques i refinades, que es reflecteix en la seva poesia. L’ús del Lésbic és en ella tan perfecte que els gramàtics utilitzaven fragments dels seus poemes per a il·lustrar aquest dialecte, i és així com ens han arribat molts d’ells. La seva poesia va ser molt admirada, fins al punt de que va ser considerada la dècima musa.
Respecte a les característiques temàtiques, aquest poema està dedicat a les noies, com gairebé tota la seva producció. Però el més remarcable és el seu plany pel pas del temps, la pèrdua de la seva joventut i d’aquesta, una exhortació al Carpe Diem[3]. I, per suposat, la poetessa de l’Amor parla d’aquest en aquesta ocasió també, lligat amb l’envelliment: Titono, l’amant d’Eos, a qui es donada la immortalitat, però no la eterna joventut, i qui acaba transformar en cigala.

4. La seva obra es situa en la transició al món democràtic. El poble comença a reclamar poder polític, i a les obres d’Eurípides hom hi troba una educació d’aquest, més que un discurs teòleg estrictament. L’exemple més clar és l’Orestíada, on mitjançant Atena s’instaura el tribunal popular. Així s’acaba amb la “llei del Talió”, i els crims passen a ésser jutjats[4]. És també clar en el cas de Prometeu encadenat, on aquest s’atreveix a desafiar el poder absolut de Zeus i és castigat per haver ajudat als homes[5].

5. Les obres d’Eurípides poden considerar-se de trama novel·lesca. Els seus arguments són, a voltes, complicats de seguir: matrimonis i indelitats (L’Andròmaca), metamorfosis (Hécuba), relacions incestuoses, assassinats freqüentment entre familiars (Medea, L’Orestes.), suïcidis (Les Fenícies) intrigues, conflictes que sovint es resolen amb l’aparició d’un deu, mites sobre-escrits per a adaptar-los a la trama de la tragèdia...

6- Es tracta de Edip, qui es va arrencar els ulls quan va descobrir que havia assassinat a son pare Laios i que havia desposat sa mare Iocasta. Per no veure els seus crims, es va cegar i va abandonar Tebes, errant com un captaire en companyia de la seva filla petita, Antígona.

7. Hi ha una disglòssia entre la llengua parlada i l’escrita, en els territoris grecs, que troba el seu origen a l’àtic. Aquesta es va enfortin al llarg de l’historia, fins a que la llengua culta es converteix en la llengua oficial, en detriment de la parlada, el dimotiki. Arriba un punt en el que aquesta situació es fa difícil, i es troba una llengua intermèdia entre totes dues, que és el que es coneix per katharevusa. Aquesta es basa en el dimotiki però corregida amb les aportacions de la llengua “culta”.
Amb el temps, la defensa d’una o una altra ha esdevingut una qüestió més aviat política, amb continues proclames d’una o una altra com a llengua oficial. Actualment, el dimotiki és la llengua utilitzada en els mitjans de comunicació, en el sistema educatiu i en els documents públics oficials.

8. El jónicoàtic és el que s’utilitzava per a la poesia èpica i al teatre, així com als escrits posteriors en prosa sobre historia, geografia, medecina i filosofia. Per altra banda, om troba el dístic elegíac a l’elegia i l’epigrama. Aquest esdevé més adient per a l’adaptació de certs trets dialectals. A més, om troba el lésbic, com s’ha comentat a la pregunta 3. Amb tot, és l’àtic qui s’imposa a la fi, donant una dissolució dels dialectes locals.

9. Es tracta, sens dubte, de Atena. Encara que no està clara la causa d’aquest favoritisme, crec que hi ha tres raons bàsiques:.
1- Atena va perdre el Judici de Paris, amb el que ja no li era massa grat.
2- Hi ha una rivalitat constant entre Poseidó i Atena, que comença per la lluita de la ciutat d’Atenes i que continua al llarg de tota la Odissea. Per exemple, Ulisses deixa cec a Polifem, fill de Poseidó.
3- Ulisses és el home metis per excel·lència . Aquest terme grec es refereix a una barreja de prudència i astúcia, literalment significa “molts girs”. Ulisses és l’home dels molts girs: físics, per el que li costa tornar a casa, literaris, per que es val del seu formidable ús de la retòrica per a sortir-se’n de dificultats[6] o persuadir, i intel·lectual, ja que és un home reflexiu, que medita i valora les possibles solucions als problemes. I la mare d’Atena és la Titana Metis. De manera que la seva predilecció per Ulisses és, gairebé, de natura maternal.
El seus atributs habituals són el casc i l’escut amb la cara de la Gòrgona, com a deessa guerrera, envoltada de borles o plomes. A més, el mussol, símbol de la saviesa, i un corb qui la serveix[7]. També porta una branca d’olivera[8]. En ocasions, va acompanyada de la deessa de la victòria Niké[9]. Es solen considerar com a la mateixa deïtat. Niké porta una branqueta de llorer.
10. Guiat per la maga Circe, Ulisses arriba a l’Hades, on invoca l’ànima de Tiresies mitjançant un complicat ritual de sacrificis. Hi apareixen les ànimes de molts herois, també les esposes i filles d’aquests. En general, no estàn gaire contents amb la seva vida a l’Hades, i demanen a Ulises què fa allà: "Hijo de Laertes, de linaje divino, Odiseo rico en ardides, ¿por qué has venido, desgraciado, abandonando la luz de Helios, para ver a los muertos y este lugar carente de goces?” (Tiresies, Odissea, cant XI) Entre tots destaca Aquiles, qui diu: “No me hables con dulzura de la muerte, glorioso Odiseo. Preferiría servir como mercenario a otro antes que ser el señor de los muertos que han perecido.”
[1] Ilíada, capítol VI, del vers 119 al 236
[2] La poesia mèlica presenta uns metres molt variats, que no es poden considerar ni iàmbics ni dintre de la elegia.
[3] O més aviat, el « Collige, virgo, rosas » ja que es refereix a noies.
[4] “Pues, ya que aquí llegaron las cosas, yo elegiré jueces del crimen y los ligaré con juramento y constituiré tribunal que dure para siempre”
[5] “Ruega, reverencia, adula siempre al que manda. Para mí, zeus menos que nada me importa”. “(A Hermes): Ten por cierto que no trocaría yo mi desdicha por tu servil oficio.” Tragedias completas, Biblioteca Edaf.
[6] Com en el famós episodi del Cíclop, on li diu que el seu nom és “Ningú”
[7] Com el corb negre que li porta la notícia de la mort de les filles de Cècrope i Agraulo.
[8] Que li va fer guanyar la ciutat d’Atenes, en el famós duel amb Poseidó.
[9] Com a la escultura de Fidias per a l’Acrópolis